Publicació del llibre 'Un país de lletrats i analfabets', d’Alfred Garcia Femenia
La Universitat de València acaba de publicar el llibre Un país de lletrats i analfabets: pràctiques d’escriptura en el llindar de la modernitat, d’Alfred Garcia Femenia, membre de Sciència.cat. Es tracta d’una part significativa de la tesi doctoral de l’autor, Pràctiques d’escriptura en la família Roig: alfabetització i educació gràfica en el llindar de la modernitat (1450-1518), dirigida pel professor Francisco Gimeno Blay (UV) i defensada l’any 2020.
Alfred Garcia Femenia, que és paleògraf, historiador i arxiver, toca un tema poc habitual en els estudis sobre l’antiga Corona d’Aragó, com ho és el grau d’alfabetització de la societat durant el període medieval. Per a molts, el tema es liquidaria amb un simple “pràcticament ningú sabia llegir ni escriure”. Certament, si les primeres estadístiques conservades de fa tot just 150 anys evidencien l’existència d’una gran massa d’illetrats, què es podria esperar de l’Edat Mitjana? Tanmateix, la qüestió és bastant més complexa. Una vegada més, aquest període tan poc conegut i alhora maltractat pels tòpics difosos per divulgadors poc seriosos, ens sorprén, perquè, en realitat, l’ús que es feia de l’escriptura era amplíssim i per part de tots els sectors de la societat. Entre uns i altres, el que canviava era la relació que tenien amb el fet d’escriure i el grau de domini de l’escriptura. En aquella societat urbana renascuda, tothom assumia el valor que tenia l’escriptura i també el prestigi que donava als qui la dominaven, encara que, certament, entre poder signar un document, escriure un albarà o recollir una recepta per als usos domèstics i redactar un document o una peça literària hi havia un món. En qualsevol cas, molts dels que es podria pensar que eren analfabets, havien d’enfrontar-se a la necessitat d’escriure. I molts, cada vegada més, desitjaven tenir llibres per al seu ús professional, per a omplir el lleure o per a l’exercici de la devoció cristiana.
La peça arxivística clau d’aquest estudi, simple però magnífica, és l’albarà. Aquest tipus de document, que es conserva amb formes diverses, és un rebut justificatiu d’un pagament, que havien de ser signats per l’interessat o, si no ho sabia fer, per una altra persona en la qual delegava. El corpus estudiat, impressionant, de vora 30.000 albarans permet analitzar quins personatges sabien llegir i escriure i quins no, quina era la seua extracció social, la procedència geogràfica i l’ocupació laboral, sense deixar de banda les dones ni tampoc els jueus i els musulmans. Els albarans estudiats provenen particularment dels arxius d’algunes institucions, com ara els hospitals o els convents. L’autor ha treballat en arxius de tot l’àmbit de l’antiga Corona d’Aragó, en particular als valencians, però també als catalans, aragonesos i mallorquins, per tal d’establir una comparació (vegeu la impressionant taula final que recull les fonts emprades). Molts són arxius poc sovintejats pels investigadors, per ser en localitats allunyades dels grans centres urbans. La cronologia escollida és àmplia, des del segle XV fins al XVI, i encara inclou algunes dades del segle XVII.
A banda dels albarans, s’han fent servir altres tipologies documentals. Era del tot necessari, perquè a més de “mesurar” els índexs d’alfabetització, l’autor ha analitzat les diverses vies existents per a assolir un grau de competència lectoescripturària, com eren les escoles municipals, l’aprenentatge a les llars i a través de contractes d’afermament per a la formació o l’exercici dels més diversos oficis. El capítol dedicat a aquest assumpte és també remarcable.
L’estudi s’acompanya d’un bon grapat de làmines a color, amb exemples escripturaris de procedències i tipologies diverses, d’un conjunt de mapes que situen els orígens dels personatges que hi són tractats, i de diversos gràfics que simplifiquen la comprensió del gran volum de dades processades.
Interessa destacar que aquest llibre té un interés indubtable per als qui estudiem el món de la medicina i la ciència a l’Europa medieval. Els processos estudiats són d’una gran importància i d’aplicació general, i cal dir que entre els personatges analitzats hi ha també els membres del col·lectiu sanitari (físics, cirurgians i apotecaris), la diversa competència gràfica del qual també hi és tractada. Caldrà estar atents a la següent monografia que hi anuncia l’autor, que analitzarà la figura de Jaume Roig i el seu fill Honorat com a gestors d’un bon grapat d’institucions de la ciutat de València, on la seua primorosa escriptura quedà recollida en desenes de registres. Els Roig, una vegada més, sembla que no exhaureixen les possibilitats d’estudiar-los.