Publicació de 'Llibre de Menescalia de Morella (c. 1320/30-1340)'
La Universitat Jaume I i la Fundació Germà Colón, de Castelló de la Plana, acaben de publicar el Llibre de Menescalia de Morella (c. 1320/30-1340), una edició i estudi d'aquesta obra a càrrec de Lluís Gimeno Betí (Universitat Jaume I, jubilat), Lluís Cifuentes i Comamala (Universitat de Barcelona i membre de SCIÈNCIA.CAT) i Vicent Garcia Edo (Universitat Jaume I).
El volum conté l'edició i estudi d'un llibre de menescalia (veterinària equina) anònim en català procedent de Morella que es conserva en una còpia manuscrita del segon quart del segle XIV, a la Societat Castellonenca de Cultura (Castelló de la Plana). La còpia del cos central i més antic del manuscrit (té afegits posteriors) no pot ser posterior a 1340, i sembla que va ser feta per un individu que no era menescal ni noble, i els afegits també. L'obra és important sobretot per dues raons. En primer lloc, per ser ser tan primerenca. La presència de tot de rastres de scripta librària primitiva del català (el primer model convencional d'escriptura per a llibres del català), abandonat a partir de cap a 1320/1330, fa que l'original del text que es copiava hagi de ser anterior a aquesta data, potser de finals del segle XIII. El text té, efectivament, mostres evidents de ser una còpia i d'haver-se substituït aquesta scripta per la moderna. Això en fa una de les obres de menescalia en català més antigues que es coneixen.
En segon lloc, és de gran interès per entendre l'elaboració autòctona de manuals de menescalia en català, adaptats a les necessitats dels usuaris de les cavalleries del país. Es conseva un cert nombre de manuals anònims com aquest, constituïts per extractes d'altres obres i per continguts procedents de la tradició experimental autòctona, que fins ara eren mal compresos. El manual de Morella té primordialment aquests darrers continguts, i demostra que els usuaris (que no eren necessàriament menescals, per l'ús general dels equins en les societats antigues) no es van limitar a procurar-se traduccions de les obres majors (i no es van escriure només aquestes obres per part d'autors coneguts, com és el cas de la de Manuel Díez), sinó que l'(auto)elaboració d'aquests manuals a la carta va ser intensa (com ho va ser també en agricultura o en altres àrees).
L'edició s'acompanya d'un estudi codicològic, historicocultural i lingüístic, i d'un índex del vocabulari tècnic. Aquest darrer és particularment important, per la gran quantitat de primeres documentacions que proporciona, i també alguna terminologia desconeguda. Es posa així a l'abast de la recerca un text més del ric patrimoni de la medicina, la ciència i la tècnica en català antic, que sens dubte serà últil per a altres estudis, històrics i filològics.