Joan Vernet i Ginés (Barcelona, 1923 - 2011)

Joan Vernet i Ginés, catedràtic emèrit de Filologia Semítica (Àrea d'Estudis Àrabs i Islàmics) de la Universitat de Barcelona, va morir el dia 23 de juliol de 2011. Doctor en Filosofia i Lletres per la Universidad Central de Madrid amb una tesi sobre el matemàtic i astrònom marroquí Ibn al-Banna (1948), va ser professor adjunt d'Història de la ciència i, poc després, catedràtic de Llengua i Literatura Àrabs a la Universitat de Barcelona, des de 1954 fins a la seva jubilació, el 1987.

Vernet era el més eminent dels arabistes catalans i un dels més prestigiosos de l'àmbit espanyol. En aquests àmbits, se l'ha definit com l'arabista més complet del segle XX, capaç de treballar sobre molts temes de la història de l'islam en diferents èpoques. Destaca, però, la seva dedicació a la història de la ciència al període medieval, en particular la de l'astronomia i l'astrologia, que va centrar la major part de la seva recerca. En aquest camp va recollir el testimoni del seu mestre, Josep M. Millàs i Vallicrosa, autor d'una extensa i valuosa bibliografia sobre la història de la ciència àrab i hebrea a la Catalunya medieval, i va dirigir el grup de recerca que aquest havia fundat a la Universitat de Barcelona, el qual continua mantenint una reconeguda activitat.

L'extensa producció científica de Joan Vernet inclou més de trenta llibres, entre els quals destaquen Literatura árabe (1966), Astrología y astronomía en el Renacimiento: la revolución copernicana (1974), Historia de la ciencia española(1976), La cultura hispanoárabe en Oriente y Occidente (1978), aquest publicat després com Lo que Europa debe al Islam de España (1999) i traduït a diferents llengües, i la biografia Mahoma (1987). En col·laboració amb un altre reconegut deixeble de Millàs, David Romano, va editar (1957-1958) el més important dels tractats d'astrologia elaborats per Bartomeu de Tresbéns, l'obra astrològica més destacada de la Catalunya medieval i un dels textos científics escrits en català de més gran valor, i la introducció a una edició facsímil de l'Atles català del 1375 (1961). També va traduir, de l'àrab a l'espanyol, l'Alcorà (1953 i 1963) i Les mil i una nits (1964-1967). A part d'aquestes obres majors, va publicar uns tres-cents articles especialitzats, en revistes com Al-Andalus, Oriens, Archives Internationales d'Histoire des Sciences i Mathematical Review, i també a l'Encyclopédie de l'Islam i al Dictionary of Scientific Biography.

Entre d'altres vinculacions acadèmiques, era membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1959), de l'Académie Internationale d'Histoire des Sciences, de París (1960), de l'Institut d'Estudis Catalans (1978), de la Real Academia de la Historia, de Madrid (1981), de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1986) i de la Royal Asiatic Society, de Londres (1986).

La seva trajectòria ha merescut, entre d'altres reconeixements, la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1985), la Medalla Sarton (1991), la Medalla Koyré (1995), el premi Menéndez Pidal (1993), el Premi de la Fundació Catalana per la Recerca (1999) i la Creu de Sant Jordi (2002).

Obituaris: Universitat de Barcelona - Institut d'Estudis Catalans - Ara - La Vanguardia - El País.
Biografies: Enciclopèdia Catalana - Wikipedia
Bibliografia parcial: Universitat de Barcelona - Dialnet.