La medicina en català, del manuscrit a la impremta

Traduccions, obres originals i mercat de demanda a l'Edat Mitjana i el Renaixement
Autor

Lluís Cifuentes

Com citar

La traducció al català del saber mèdic

Quan l'Occident europeu va entrar en el període que es coneix com Baixa Edat Mitjana, el llatí, la llengua de l'Església, la universitat, el dret, l'administració, el notariat i fins i tot de la literatura culta —de l'escriptura en suma—, va començar a veure disputats tots aquests àmbits, que fins aleshores li havien estat privatius, per part de les llengües parlades o vernacles, anomenades 'vulgars' per contraposició a aquella. És un procés històric que, en la recerca internacional actual, rep el nom de 'vernacularització' del saber i que s'explica, principalment, pel renaixement d'una societat urbana, desapareguda des del final de l'Antiguitat.

La 'vernacularització' del saber va afectar també tot l'extens àmbit de la ciència i la tècnica. L'Europa llatina mediterrània, reurbanitzada abans, va ser capdavantera en el procés, iniciat al segle XIII, però aquest va arribar a afectar tot l'Occident europeu durant els segles XIV i XV. En català, es va donar un potent moviment traductor i d'elaboració d'obres originals de ciència i tècnica des de les darreres dècades del segle XIII. Hi va tenir preeminència tot el que es relacionava amb la salut (humana i animal) i les ciències naturals, interessos lògicament destacats en aquell nou context urbà.

Tot i que aquí es tracta la difusió de les obres de medicina en català, convé tenir present que no són l'únic reflex de la preeminència de l'interès social per la salut i de la difusió de textos d'aquesta temàtica en català, perquè obres d'altres àrees, com la filosofia natural, l'alquímia, l'astrologia o la màgia, amb molts testimonis en català, sovint estaven en funció d'aquell interès i tenien una forta orientació mèdica.

Almenys des del regnat de Jaume II (1291-1327) i fins a principis del segle XVI es va traduir al català un gran nombre d'obres de medicina. La majoria aclaparadora dels textos que van circular en català eren escrits pertanyents a l'àmbit de l'anomenada medicina practica (la que s'ocupava de la prevenció i la terapèutica), en particular regiments de sanitat, com el que Arnau de Vilanova va escriure per a Jaume II, tractats de cirurgia, com els de Teodoric Borgognoni, Lanfranc de Milà o Guiu de Chaulhac (fig. 6-7 i 11-13), compendis generals, com el Lilium medicine de Bernat de Gordon, el llibre quart del Canon d'Avicenna (Ibn Sīnā) (fig. 3) o el De ingenio sanitatis de Galè, compilacions de remeis pràctics, com el Tresor de pobres, atribuït a Pere Hispà (Petrus Hispanus) (fig. 15), tractats de pesta, com els de Jaume d'Agramont o Lluís Alcanyís (fig. 9-10), o l'herbari conegut com a Màcer (fig. 4), entre molts altres.

En paral·lel, van començar a aparèixer traduccions catalanes totals o parcials d'obres de medicina theorica (el cos doctrinal hipocraticogalènic de la medicina): la Isagoge de Johannitius (de la qual també en van circular comentaris en català) (fig. 1), els Aforismes d'Hipòcrates (fig. 2) i textos sobre el pronòstic i el diagnòstic, com el De pulsibus de Filaret, entre d'altres.

De l'àrab al català (i a vegades del català al llatí)

Un gran nombre d'aquestes traduccions va fer-se a partir de la versió llatina, fins i tot les d'algunes obres d'autors àrabs, com ara la del Liber Almansoris de Rasís (al-Rāzī, en llatí Rhazes o Rasis). Tanmateix, cal remarcar dos trets característics de la difusió de la medicina en català durant aquella època que li confereixen una especial complexitat. D'una banda, i com en altres llengües ibèriques, l'existència d'un nombre important de textos traduïts de l'àrab. De l'altra, la presència de traduccions d'alguns escrits ben significatius de l'àmbit de la medicina universitària que, aparentment, no van circular en altres llengües vulgars.

A més, també es detecta l'ús del català com a llengua pont en el procés traductor de l'àrab al llatí, un mètode habitual en la tramissió del saber als territoris de frontera entre l'Europa llatina i el món àrab. Se n'han destacat exemples explícits, com ara la part del Kitāb al-taṣrīf d'Albucasis (al-Zahrāwī) relativa a les dietes dels malalts traduïda pel metge universitari valencià Berenguer Eimeric abans de 1318, una traducció catalana no conservada. Però és ben possible que aquest mètode tingués més exemples catalans que no s'han estudiat o simplement identificat, atès que l'àmbit catalanoaragonès va exercir el paper de transmissor de la cultura mèdica àrab andalusina a la Universitat de Montpeller.

En efecte, hi ha encara altres casos de traduccions al català fetes a partir de l'àrab que es deconeix si van ser concebudes o emprades així. Entre aquestes traduccions, cal comptar en primer lloc la que Jaume II va encomanar l'any 1296 als seus metges jueus Vidal Benvenist Saporta i Benvenist ben Benvenist d'un text mèdic en àrab no identificat. O la que el mateix monarca va encarregar l'any 1313 al seu alfaquí, metge i intèrpret d'àrab, el també jueu Jafudà Bonsenyor, d'una altra part del Taṣrīf d'Albucasis, molt probablement la referent a la cirurgia. O bé el Liber de oculis d'Alcoatí (al-Qūṭī), que Joan Jacme va "esplanar d'aràbich en romans" català (fig. 8). S'hi poden afegir també altres obres, com l'Speculum al foder, un compendi d'higiene sexual i de consells sobre la sexualitat (masculina) basat en textos llatins i àrabs.

L'elaboració d'obres originals en català

La redacció d'obres originals en català es va iniciar en la primera meitat del segle XIV. Les més antigues que s'han pogut identificar, per ara, són el comentari que Guillem Salvà, metge de l'infant Ramon Berenguer, afegí a la seva traducció de la Chirurgia parva de Lanfranc de Milà, datada el 1329, i el tractat de flebotomia sens dubte escrit pel mateix metge en aquella mateixa data (fig. 11).

Aquestes obres, encara sense estudiar, se sumen a la que fins ara era considerada la més antiga, el Regiment de preservació de pestilència que el metge universitari i professor de la facultat de medicina de Lleida Jaume d'Agramont va concloure el 24 d'abril de 1348, poc abans de morir de la Pesta Negra (fig. 9). La importància d'aquest tractat de pesta rau en el caràcter primerenc que té en la tractadística mèdica europea d'aquest gènere, en el context extrauniversitari urbà que el va originar i en l'elaborada argumentació astrològica que l'autor hi assaja. El Regiment, com Agramont mateix explica en el pròleg, el va escriure no pas per instruir els metges universitaris, sinó per mostrar al conjunt de la població de Lleida com preservar-se d'aquesta nova malaltia que aleshores amenaçava la ciutat i que acabaria amb la seva vida; i per fer-se entendre pels seus destinataris, Agramont va optar per emprar la llengua vulgar i no l'acadèmica. El consell municipal —el dinàmic sector social de la burgesia—, al qual Agramont va adreçar l'obra, va rebre-la amb entusiasme i en va compensar econòmicament la vídua.

No és estrany, per la demanda urbana que tenien, que fos un altre tractat de pesta, el Regiment preservatiu i curatiu de la pestilència del valencià Lluís Alcanyís (València, c. 1490) (fig. 10), la primera obra mèdica originalment escrita en català que va arribar a imprimir-se i que aquest gènere tingués, com es veurà, una llarga continuïtat en aquesta llengua.

Però el cert és que no es van escriure grans obres de medicina en català. S'hi podrien afegir alguns textos d'astrologia mèdica o els tractats sobre la diagnosi a partir del pols i l'orina amb una dubtosa atribució a Antoni Ricard, el metge del rei Martí.

Un cas a part són els receptaris mèdics, dels quals se'n va elaborar i se'n conserva un bon nombre, tant dels 'professionals', fets per metges pràctics extrauniversitaris per servir-se'n en l'ofici, com dels 'domèstics', elaborats per profans a la medicina per a l'autoajuda personal o familiar (fig. 5). És un gènere mèdic de gran importància perquè és l'únic en el qual es detecta una elaboració 'vernacla' del saber mèdic, no únicament per la llengua que majoritàriament s'hi emprava sinó per ser concebut i elaborat des de fora de la institució universitària. Aquests receptaris responien a una necessitat inherent a aquella societat, que disposava d'un sistema sanitari amb grans limitacions, i van perviure fins a l'aparició de l'estat del benestar. Estaven constituïts majoritàriament per receptes —de les quals d'altra banda se'n conserva una ingent quantitat de copiades aquí i allà, d'orígens orals o llibrescos molt difícils de resseguir— però també per obretes pràctiques complementàries que aportaven una guia per al diagnòstic i el pronòstic de les malalties, el temps de fer la sagnia, el comportament moral, l'entreteniment, etc.

El mercat de demanda

Per saber per què van tenir difusió en català tantes obres com aquestes —alguns d'elles ben excepcionals en el panorama vernacle europeu— durant aquell període històric i per què la medicina ocupa un lloc tan majoritari entre les obres no literàries ni religioses que van circular en català des de finals del segle XIII a principis del XVI, cal analitzar quins van ser els destinataris, és a dir, els interessats en aquestes obres: quin va ser el seu mercat de demanda. Les mateixes obres conservades, o les notícies indirectes que n'han perviscut en inventaris de béns o altres documents, indiquen que aquest mercat estava format per dos grans sectors.

D'una banda, els individus que exercien la medicina o algun altre ofici relacionat amb la salut. En aquest sector s'hi han de distingir dos grups:

  • Els cirurgians, barbers-cirurgians i apotecaris, que no tenien formació acadèmica sinó que l'obtenien en l'anomenat 'sistema obert', el d'aprenents-oficials-mestres propi dels oficis menestrals. Eren majoritaris entre els individus que s'ocupaven de la salut en aquella societat, i els únics que la major part de la població podia permetre's, si en tenia algun a prop. Aquest era el principal grup de demanda i el mercat professional per a les traduccions, i també, molt sovint, ells eren els impulsors o autors de les més tècniques. Cirurgians i barbers-cirurgians eren el públic majoritari —però no l'únic— dels tractats de cirurgia. Entre aquests tractats de cirurgia destaca, per la primerenca traducció i l'extraordinària difusió que va tenir en català, el de Teodoric Borgognoni, traduït vers 1304 pel cirurgià mallorquí Guillem Corretger mentre era estudiant de medicina a la Universitat de Montpeller (fig. 6) una traducció que va ser revisada i, en part, refeta de cap i de nou per un metge universitari, Bernat de Barriac, metge dels reis de Mallorca, l'any 1310 (fig. 7). També és de gran importància, per l'abast enciclopèdic de l'obra i pel fet de conservar-se'n en català un dels més bells manuscrits, el de Guiu de Chaulhac, traduït en la darreria del segle XIV (fig. 12). Per la seva banda, els apotecaris eren el públic d'antidotaris (compilacions de fórmules usuals de medicaments compostos) com les traduccions del de Nicolau de Salern o del que circulà a nom d'Arnau de Vilanova, que no s'han conservat, o de repertoris de medicaments simples, com el d'Ibn Wāfid o el de Plateari.
  • Els físics i cirurgians amb formació universitària, minoritaris en el conjunt i només a l'abast d'una minoria, en les biblioteques dels quals, si bé la majoria dels llibres eren en llatí, com corresponia a aquella formació, excepcionalment també hi havia alguna obra en català.

D'altra banda, els individus que no exercien la medicina, però que s'hi interessaven per raons culturals o de promoció social i també per garantir-se l'autoajuda domèstica. En aquest sector, s'hi distingeixen tres grups:

  • Els reis i altres membres de la família reial, al context català de l'època molt compromesos amb el suport al nou model de metge i de medicina universitaris. Ells va ser un altre dels motors essencials del procés, promovent traduccions, com la del Regimen sanitatis ad regem Aragonum d'Arnau de Vilanova, encomanada per la reina Blanca d'Anjou a Berenguer Sarriera, el cirurgià de Jaume II, vers 1308-1310, o bé algunes traduccions de l'àrab, com les ja citades. Però sobretot van ser essencials perquè l'actitud i la implicació que tenien suscitava el subtil engranatge de la imitació entre els fidels i els ambiciosos.
  • La noblesa, primera baula d'aquella cadena d'imitacions. Van promoure traduccions, com ara la de la Chirurgia parva de Lanfranc de Milà, adreçada a l'infant Ramon Berenguer, comte de les Muntanyes de Prades, pel seu traductor i comentador, Guillem Salvà, i en posseïen entre els seus llibres, com Hug de Santapau (Quart del Cànon d'Avicenna).
  • La burgesia, darrera i principal baula d'aquella cadena d'imitacions. En aquest context, cal comptar els tractats de pesta d'Agramont, Velasc de Taranta o Lluís Alcanyís, adreçats als governs municipals o suscitats en ambients urbans, però segurament també altres obres i traduccions anònimes, que posseïen a les seves nodrides biblioteques.
Un pont intel·lectual i social entre dos mons

L'ús del vulgar en les obres de medicina va ser un instrument cabdal no únicament per incrementar la formació dels metges pràctics extrauniversitaris amb obres procedents del valorat món acadèmic, sinó també per garantir-ne el control social —aproximant-los, amb examens i llicències, al nou model de medicina i de metge— i bandejar l'intrusisme. De fet, el vulgar va ser un important pont intel·lectual i social que va permetre unir el món acadèmic, expressat en llatí, i el dels metges extrauniversitaris que desconeixien aquesta llengua, però que no per això volien quedar marginats d'un galenisme que es demostrava eficaç tant a nivell doctrinal i pràctic, proporcionant-los coneixements prestigiosos, com a nivell socioprofessional, oferint-los oportunitats de promoció insospitades. L'ús del vulgar en aquestes obres és, doncs, un fidel testimoni del prestigi i de la difusió de la medicina universitària entre els guaridors extrauniversitaris.

Però, igualment, reflecteix el prestigi i la difusió d'aquesta medicina universitària entre un públic no sanitari, però culte i atent als problemes de la salut i la malaltia, que desconeixia el llatí o simplement preferia servir-se del vulgar; un públic profà a la medicina format per reis, nobles i, sobretot, burgesos, que va patrocinar moltes de les traduccions, i que va assumir activament el galenisme acadèmic com el millor sistema capaç de garantir el manteniment de la salut individual i col·lectiva.

Per tot això no ha d'estranyar que la major part de les obres traduïdes al vulgar o escrites en vulgar corresponguessin sobretot al camp de la medicina practica (higiene, cirurgia, farmacologia), ni tampoc que les obres de medicina theorica que van circular en català tinguessin també un caire essencialment pràctic (proporcionant coneixements bàsics o mètodes de diagnòstic), mentre el llatí continuava sent el vehicle indiscutit de l'escolàstica universitària. Malgrat això, el comentari, una de les eines metodològiques i didàctiques típiques de la universitat medieval, també va estar representat en la producció mèdica en català. De fet, el món universitari s'implicà més del que s'ha suposat en aquest procés, fornint-hi els traductors i els correctors més valorats.

L'anomalia catalana: impremta i dissolució del mercat de demanda

Amb la impremta, el català va continuar mostrant una gran vitalitat en la difusió de la medicina: el Tractat de la epidèmia i de pestilència (Barcelona, 1475) de Velasc de Taranta, traducció catalana de l'original llatí, va ser, de fet, la primera obra mèdica impresa en una llengua ibèrica (reimpresa el 1507).

Si repassem la tipologia de les obres mèdiques i afins impreses en català durant l'últim quart del segle XV i principis del XVI, es pot comprovar que la impremta va afavorir sobretot la difusió d'obres de caràcter pràctic: tractats de pesta, com ara els ja citats de Lluís Alcanyís o Velasc de Taranta; i obres de cirurgia, com l'Inventari o col·lectori en la part cirurgical de medicina (Barcelona, 1492) (fig. 13) i la Cirurgia petita (Barcelona, 1508) de Guiu de Chaulhac, la Cirurgia (Perpinyà, 1503) de Pere d'Argellata i la Lectura sobre lo tractat segon del reverent mestre Guido lo qual tracta d'apostemes en general (Barcelona, 1501) d'Antoni Amiguet (fig. 14).

Tot i que els textos mèdics escrits en llatí van continuar sent majoritaris, la impremta va implicar —particularment en el cas de les llengües més parlades— un autèntic auge de la traducció al vulgar, i va consagrar així el triomf definitiu del model de medicina i de professional mèdic universitaris que havia fet la seva aparició dos segles enrere.

En català, però, la traducció i la producció d'obres originals pràcticament es va estroncar a partir de les primeres dècades del segle XVI, com a conseqüència d'una combinació de causes polítiques i socials, derivades sobretot del trasllat de la cort a Castella arran de la unió dinàstica de 1516. Aquest fet va comportar la fi d'aquell engranatge d'imitacions a favor del català, amb la consegüent deserció lingüística dels grups socials dominants, que n'havien estat els principals motors econòmics.

Durant l'època moderna, només van ser impreses en català les obres mèdiques breus, divulgatives i de més gran demanda (obretes d'astrologia pràctica i, sobretot, tractats de pesta). Els antics usuaris de les obres en vulgar van haver de servir-se, de grat o per força, d'edicions en altres llengües (en llatí, en francès, en italià i, sobretot, en castellà, que en la nova situació havia adquirit un prestigi social que eclipsava el català en aquests àmbits).

Bibliografia

Algunes edicions:

  • A. Alberni (ed.), Speculum al foder, pròleg de Lola Badia; postil·la de Lluís Cifuentes, Bellcaire d'Empordà, Vitel·la, 2007
  • J. Arrizabalaga (ed.), Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, Barcelona, Barcino (Els Nostres Clàssics, B 28), 2008
  • M. Batllori (ed.), Arnau de Vilanova: Obres catalanes, vol. 2 (Escrits mèdics), Barcelona, Barcino (Els Nostres Clàssics, A 56), 1947
  • A. Carré (ed.), Hipòcrates, Aforismes: traducció catalana medieval, amb la col·lab. de F. Llorens, Barcelona, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Textos i estudis de cultura catalana, 76), 2000
  • A. Carré (ed.), Girolamo Manfredi, Quesits o perquens (regiment de sanitat i tractat de fisiognomonia), Barcelona, Barcino, (Els Nostres Clàssics, B 25), 2004
  • A. Carré (ed.), Arnau de Vilanova, Regiment de sanitat per al rei d'Aragó - Aforismes de la memòria, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2017
  • A. Carré i L. Cifuentes (eds.), La traducció catalana medieval del Lilium medicine de Bernat de Gordon: estudi i edició del fragment conservat (llibre VII, Antidotari), Londres, Queen Mary, University of London: Medieval Hispanic Research Seminar (Papers of the Medieval Hispanic Research Seminar, 76), 2017
  • L. Cifuentes (ed.), Abu-l-Salt de Dénia, Llibre de simples medecines, dins Arnau de Vilanova, Translatio libri Albuzale de medicinis simplicibus, ed. José Martínez Gázquez, Michael R. McVaugh, Ana Labarta, Lluís Cifuentes i Danielle Jacquart, Barcelona, Universitat de Barcelona - Fundació Noguera (Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia, XVII), 2004
  • [J. Collell (ed.)], Pere Hispà, Tresor de pobres compilat per Pere Hispano (Papa Joan XXI): versió catalana del segle XIV, Barcelona, Impr. Fidel Giró (Biblioteca de la Revista Catalana), 1892 (ed. inconclusa)
  • L. Faraudo de Saint-Germain [pseudònim: Lluís Deztany] (ed.), Alcoatí, Libre de la figura de l'uyl, introducció de J. M. Simon de Guilleuma, Barcelona, Impr. "La Renaixença", 1933
  • L. Faraudo de Saint-Germain (ed.), Ibn Wáfid, El ‘Libre de les medicines particulars', Barcelona, Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1943
  • L. Faraudo de Saint-Germain (ed.), "Una versió catalana del ‘Libre de les herbes' de Macer", Estudis Romànics, 5 (1955-1956), 1-54
  • L. Ferre (ed.), ‘Práctica' de Johannes de Parma: un tratado farmacológico en sus versiones hebreas y catalana, Granada, Universidad de Granada, 2002
  • E. Moliné i Brasés (ed.), "Receptari de Micer Johan", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 7 (1913-1914), 321-336 i 407-440
  • J. Perarnau i Espelt, "El receptari del sabadellenc Joan Martina (1439)", Arxiu de Textos Catalans Antics, 11 (1992), 289-328
  • P. Vallribera i Puig (ed.), La Cirurgia Parva de Lanfranc (segle XIV), Manresa, Publicacions de l'Arxiu Històric de les Ciències de la Salut - Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, 2002
  • J. Veny (eds.), Jacme d'Agramont, Regiment de preservació de pestilència (Lleida, 1348), estudis de J. Arrizabalaga, L. García Ballester i J. Veny, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1998
  • J. Veny (ed.), Jacme d'Agramont, Regiment de preservació de pestilència (1348), introducció, Francesc Cremades; presentació, Xavier Luna-Batlle, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Scripta, 7), 2015

Selecció d'estudis:

Recursos web

Sciència.cat DB

  • Base de dades relacional sobre obres i traduccions catalanes medievals i del primer Renaixement de medicina, ciència i tècnica.

PhiloBiblon: BITECA

  • Base de dades de descripcions de manuscrits medievals i primers impresos en català de tots els temes.

Biblioteca virtual Joan Lluís Vives

  • Reproducció digital d'alguns incunables i impresos antics i d'edicions modernes.

Diccionari català-valencià-balear (DCVB)

  • Diccionari històric i dialectal de la llengua catalana, que inclou una bona mostra del vocabulari tècnic de la medicina medieval i moderna.

    Vocabulari de la llengua catalana medieval

    Notes al marge

    1) vernacle / vulgar / pla / romanç

    A la societat de l'Occident europeu de la Baixa Edat Mitjana, en la qual el llatí era la llengua de la teologia, de la fe pública, de la universitat, la ciència i l'alta cultura, va sorgir la necessitat d'anomenar genèricament la llengua comunament parlada i que cada vegada més s'incorporava al món de l'escriptura. Encara que la denominació "català" era plenament vigent, la llengua parlada era anomenada de forma genèrica, i sempre per contraposició al llatí, amb les expressions "vernacle", "vulgar", "pla" o "romanç". En coherència, l'acte de traduir a aquesta llengua era indicat amb les expressions "explanar" o "arromançar".

    2) vulgarització / vernacularització

    El procés de transferència d'una part del saber a les llengües parlades que es donà a l'Europa de la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement s'ha convingut internacionalment d'anomenar "vernacularització". Aquesta expressió evita el greu anacronisme que comportaria el terme "vulgarització", perquè aquell procés no va consistir únicament en divulgació, com suggereix actualment aquesta expressió, sinó també en una complexa instrumentalització dels coneixements universitaris per part dels sectors extrauniversitaris, tant els que exercien els oficis pràctics sense tenir formació acadèmica com els profans que s'interessaven per diverses raons en les matèries pròpies d'aquests oficis.

    Galeria d'imatges
    1. Joannici (Johannitius, Ḥunayn ibn Isḥāq), 'Llibre d'introduccions a l''Art de la medicina' de Galè' ('Isagoge ad 'Tegni' Galieni'), traducció anònima (París, BnF, ms. Esp. 508, f. 1r).
    2. Hipòcrates, 'Aforismes', amb el comentari de Galè, traducció anònIma (Bordeus, Bibliothèque [Municipale] Mériadeck, ms. 568, f. 1r).
    3. Avicenna (Ibn Sīnā), 'Quart llibre del Cànon de la medicina', traducció anònima (París, BnF, ms. Esp. 563, f. 1r).
    4. Odó de Meung (Ps.-Màcer), 'Llibre de les virtuts de les herbes' (València, BHUV, ms. 216, F. 27ra).
    5. Misser Joan, 'Llibre de receptes' (Los Angeles, UCLA Louise M. Darling Biomedical Library, ms. Benj. 1-4, f. 79v).
    6. Teodoric Borgognoni, 'Cirurgia', traducció de Guillem Corretger (París, BnF, ms. Esp. 212, f. 1r).
    7. Teodoric Borgognoni, 'Cirurgia', traducció de Guillem Corretger revisada [i parcialment refeta] per Bernat de Berriac (Graz, Karl-Franzens-Universitätsbibliothek, ms. 342, f. 1r).
    8. Alcoatí (al-Qūṭī), 'Llibre de la figura de l'ull', traducció de Joan Jacme (Saragossa, Biblioteca Capitular de la Catedral de Zaragoza, ms. 25-62 [òlim 1265], f. 6r).
    9. Jaume d'Agramont, 'Regiment de preservació de pestilència' (Verdú, Arxiu Parroquial, ms. s/n, f. 1r).
    10. Lluís Alcanyís, 'Regiment preservatiu i curatiu de la pestilència' (València, Nicolau Spindeler, c. 1490, f. a2r).
    11. Colofó de Guillem Salvà a la seva traducció i comentari de la 'Chirurgia parva' de Lanfranc de Milà ('Summa de cirurgia') i inici del seu tractat de flebotomia (Madrid, BNE, ms. 10162, f. 54r).
    12. Guiu de Chaulhac, 'Inventari o col·lectori en la part de cirugia de la medicina', traducció anònima (Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, ms. Vat. lat. 4804, f. 27r).
    13. Guiu de Chaulhac, 'Inventari o col·lectori en la part cirurgical de medicina' (Barcelona, Pere Miquel, 1492, f. a1r).
    14. Antoni Amiguet, 'Lectura sobre lo tractat segon del reverent mestre Guido, lo qual tracta d'apostemes en general​' (Barcelona, Joan Luschner, 1501, f. a2r).
    15. Pere Hispà, 'Tresor de pobres', traducció anònima (Vic, ABEV, ms. 191, f. 5r).
    Llegendes i procedència de les il·lustracions

    1. Joannici (Johannitius, Ḥunayn ibn Isḥāq), Llibre d'introduccions a l'Art de la medicina de Galè (Isagoge ad Tegni Galieni), traducció anònima (París, BnF, ms. Esp. 508, f. 1r).

    2. Hipòcrates, Aforismes, amb el comentari de Galè, traducció anònIma (Bordeus, Bibliothèque [Municipale] Mériadeck, ms. 568, f. 1r).

    3. Avicenna (Ibn Sīnā), Quart llibre del Cànon de la medicina, traducció anònima (París, BnF, ms. Esp. 563, f. 1r).

    4. Odó de Meung (Ps.-Màcer), Llibre de les virtuts de les herbes (València, BHUV, ms. 216, F. 27ra).

    5. Misser Joan, Llibre de receptes (Los Angeles, UCLA Louise M. Darling Biomedical Library, ms. Benj. 1-4, f. 79v).

    6. Teodoric Borgognoni, Cirurgia, traducció de Guillem Corretger (París, BnF, ms. Esp. 212, f. 1r).

    7. Teodoric Borgognoni, Cirurgia, traducció de Guillem Corretger revisada [i parcialment refeta] per Bernat de Berriac (Graz, Karl-Franzens-Universitätsbibliothek, ms. 342, f. 1r).

    8. Alcoatí (al-Qūṭī), Llibre de la figura de l'ull, traducció de Joan Jacme (Saragossa, Biblioteca Capitular de la Catedral de Zaragoza, ms. 25-62 [òlim 1265], f. 6r).

    9. Jaume d'Agramont, Regiment de preservació de pestilència (Verdú, Arxiu Parroquial, ms. s/n, f. 1r).

    10. Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu i curatiu de la pestilència (València, Nicolau Spindeler, c. 1490, f. a2r).

    11. Colofó de Guillem Salvà a la seva traducció i comentari de la Chirurgia parva de Lanfranc de Milà (Summa de cirurgia) i inici del seu tractat de flebotomia (Madrid, BNE, ms. 10162, f. 54r).

    12. Guiu de Chaulhac, Inventari o col·lectori en la part de cirugia de la medicina, traducció anònima (Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, ms. Vat. lat. 4804, f. 27r).

    13. Guiu de Chaulhac, Inventari o col·lectori en la part cirurgical de medicina (Barcelona, Pere Miquel, 1492, f. a1r).

    14. Antoni Amiguet, Lectura sobre lo tractat segon del reverent mestre Guido, lo qual tracta d'apostemes en general​ (Barcelona, Joan Luschner, 1501, f. a2r).

    15. Pere Hispà, Tresor de pobres, traducció anònima (Vic, ABEV, ms. 191, f. 5r).

    12/03/2007 - Actualitzat: 13/12/2017