Les traduccions catalanes medievals dels 'Aforismes' d'Hipòcrates
Els Aforismes, escrits entre finals del segle V i mitjans del IV aC, són el text més cèlebre del Corpus Hippocraticum, el conjunt de tractats escrits en dialecte joni que han estat atribuïts a Hipòcrates de Cos (fig. 1) i als seus col·laboradors. El mateix Hipòcrates sembla que és l'autor dels Aforismes, que devia escriure ja en la vellesa. Dividits en set seccions o “partícules”, constitueixen un seguit de breus proposicions juxtaposades que van ser concebudes com un mètode per estimular la memòria dels metges, més que no pas com un resum de tots els coneixements que un practicant de la medicina havia de tenir.
De l'èxit dels Aforismes al llarg de la història en són testimoni el comentari escrit per Galè (c. 130-200), el d'Oribasi de Pèrgam (c. 325-400), els 150 manuscrits grecs conservats (fig. 2), la setantena de manuscrits àrabs (fig. 3), els més de 200 manuscrits llatins (fig. 7-8) i els comentaris medievals de metges famosos com Pere Hispà, Burgundio de Pisa, Taddeo Alderotti, Ugo Benzi, etc.
Els Aforismes van jugar un paper cabdal en l'ensenyament de la medicina a l'Edat Mitjana, ja que formaven part dels llibres de text de les universitats (fig. 6). Van ocupar un lloc rellevant en l'Articella, el conjunt de textos mèdics sorgits al segle XII de l'anomenada Escola mèdica salernitana que es va anar estenent progressivament per totes les facultats de medicina medievals: París, Nàpols, Pàdua, Bolonya o Montpeller, per citar només les més destacades. La versió més coneguda dels Aforismes, amb el comentari de Galè inclòs, és la traducció llatina que en va fer Constantí l'Africà al segle XI (fig. 4-7)
Una prova de la gran difusió que van obtenir els Aforismes per tota l'Europa llatina occidental –i testimoni que els coneixements mèdics bàsics interessaven diversos sectors socials– és la seva presència en la literatura (fig. 14). Dante els cita a la Commedia com a sinònim de la medicina, pràctica i teòrica («Chi dietro a iura e chi ad Amforismi...», 'Hi ha qui segueix el dret, qui els Aforismes...', Paradiso, XI.4) i Ausiàs March copia el primer aforisme del tractat en els versos inicials del poema 113:
La vida·s breu e l'art se mostra longa;
l'esperiment defall en tota cosa;
l'enteniment, en lo món no reposa;
al juhí d'hom la veritat s'allonga.
Aquestes al·lusions explícites als Aforismes es complementen amb la divulgadíssima presència de la figura d'Hipòcrates (Ipocràs, en català antic) en tot tipus d'obres escrites i en les arts plàstiques (fig. 15), com una de les autoritats mèdiques més conegudes per tothom i com a pare de la medicina.
Deixant de banda les esmentades a l'àrab i al llatí, existeixen traduccions medievals dels Aforismes d'Hipòcrates a almenys tres llengües més, la majoria de les quals inclouen el comentari de Galè: l'hebreu, el francès i el català. La traducció hebrea més destacada, feta de l'àrab, és obra de Nathan ha-Meati, que el 1283, a Roma, va acabar de traduir, també de l'àrab a l'hebreu, el Canon d'Avicenna. Aquesta traducció inclou el comentari de Galè, però existeixen altres traduccions anònimes a l'hebreu que no l'inclouen. La traducció francesa, feta a partir del llatí i amb el comentari de Galè, va ser elaborada entre el 1362 i el 1363 per Martin de Saint-Gille, metge de Joana de Borbó, l'esposa del futur Carles V de França, que fou gran bibliòfil i impulsor de traduccions a la llengua francesa. Martin de Saint-Gille, però, va fer alguna cosa més que traduir, ja que va afegir comentaris personals al text que tenia entre mans.
Hi ha dues traduccions catalanes diferents dels Aforismes d'Hipòcrates, que informen de la vitalitat del procés de vernacularització de la medicina en aquesta llengua. Una (traducció A) és la conservada en el manuscrit 568 de la Bibliothèque municipale de Bordeus, que conté el comentari de Galè i que parteix de la versió constantiniana (fig. 11). L'altra (traducció B) és una versió que ens ha arribat molt fragmentària i sense el comentari de Galè, conservada en el manuscrit 96-31 de la Biblioteca Capitular de Toledo (fig. 10). Totes dues són anteriors a 1320/1330, però no és possible precisar-ne més la datació. Més avall se'n donaran més detalls.
Els Aforismes apareixen profusament documentats a les biblioteques medievals dels Països Catalans, tant en les que pertanyien a professionals de la medicina com en les que no, la qual cosa evidencia l'àmplia difusió social del saber mèdic. Així, per un document de 1381 sabem que Pere III tenia els Aforismes amb el comentari de Galè, segurament en versió llatina, obra que figurava també a la biblioteca d'Alfons el Magnànim. Els Aforismes consten en biblioteques catedralícies i en la papal de Peníscola. Però també interessaven als membres de la burgesia urbana, com Berenguer Rubió, ciutadà de València (1347) o Joan Deslledó, mercader de Mallorca (1435), que en posseïen exemplars que no s'indica en quina llengua estaven escrits. Pel que fa als professionals de la medicina, apareixen en la biblioteca d'Arnau de Vilanova, en la del cirurgià de Jaume II Bernat Serra i en les de diversos metges, cirurgians i apotecaris valencians, mallorquins i catalans dels segles XIV, XV i XVI.
Alguns d'aquests exemplars documentats devien ser en català, però els redactors dels inventaris no van considerar necessari indicar-ho. El primer títol consignat en català el trobem a la biblioteca del cirurgià de Santa Coloma de Queralt Pere Ritxard (fig. 9), inventariada el 1363 («Alforisme»), sense que això ens permeti assegurar que l'exemplar era escrit en aquesta llengua. Sí que ho era, amb tota certesa, l'exemplar que posseïa el cirurgià de Vic Antoni Molera, segons consta a l'inventari dels seus béns de 1505: «un libre appellat Anforismes d'Ipocràs, en pla e en latí, de mà, ab sa cuberta».
La traducció catalana A es conserva al manuscrit 568 de la Bibliothèque municipale de Bordeus (fig. 10). Escrit en lletra gòtica cursiva per una sola mà, amb les caplletres afiligranades de dos colors i les rúbriques en vermell, aquest manuscrit conté una còpia de la traducció catalana dels Aforismes d'un cert luxe, tot i que no té il·lustracions ni està feta en pergamí. La lletra i les filigranes del paper situen el còdex a la primera meitat del segle XV. Aquesta còpia conté les set seccions dels Aforismes i podria estar incompleta ja que, encara que hi figuri l'èxplicit després de l'últim aforisme, no hi ha el corresponent comentari de Galè.
La traducció presenta les característiques habituals d'aquest tipus de textos, de manera que s'inscriu perfectament en el procés de traducció d'escrits mèdics i científics que va tenir lloc a la Corona d'Aragó des de finals dels segle XIII, coincidint amb el regnat de Jaume II. En general, el text és força fidel a l'orginal llatí. Això vol dir que no conté glosses, que de vegades abreuja la versió llatina, que manté llatinismes i cultismes sovint acompanyats d'una breu explicació introduïda amb la fórmula «ço és...», o que tradueix un mot llatí per dos sinònims catalans.
Aquesta traducció dels Aforismes, però, no es caracteritza pas per la seva excel·lència. En ocasions, mal interpreta el sentit d'una frase, de manera que produeix un text de difícil comprensió. També llegeix malament una paraula llatina i així introdueix mots fantasmes com «periquínia», «linquisses», «erotacions», etc. Ara bé, és difícil atribuir tota la responsabilitat de les mancances a l'anònim traductor, ja que podrien provenir de l'orginal llatí de base, que podria contenir errors de traducció o de còpia, causants d'algunes de les deturpacions que s'observen en el manuscrit català. Per altra banda, la difusió de traduccions de qualitat discreta (i, en paral·lel, l'exigència de millors) indiquen la vitalitat del mercat d'aquestes traduccions mèdiques.
Una característica important d'aquesta traducció catalana és que s'hi detecten uns quants 'avisos lingüístics' de la scripta librària catalana primitiva, trets que esdevenen importants perquè indiquen que la data de la traducció és anterior a l'abandonament d'aquest model escrit de la llengua per a la confecció de llibres, esdevingut vers 1320/1330. La presència d'occitanismes («cauda», «torsion», etc.) i de grafies arcaiques («malaut», «cerveyl», «veyles», «eutumpne», etc.) en un context gràfic dominat per la scripta moderna del català informa que la traducció és anterior a aquella data i que, al canviar el model escrit de la llengua, va ser adaptada a les noves circumstàncies, procés que va ser molt habitual.
Hernando Colón va adquirir als encants, segurament a Barcelona, un altre manuscrit que contenia la mateixa versió catalana dels Aforismes comentats que el manuscrit de Bordeus, si bé s'iniciava amb la traducció de la Isagoge de Johannitius. Aquest manuscrit, però, va ser espoliat de la Biblioteca Colombina probablement durant el segle XIX i sembla que va ser desmembrat; si bé la primera part podria correspondre a uns plecs sense relligar conservats en una col·lecció particular, es desconeix la localització de la part relativa als Aforismes.
La traducció catalana B es conserva al manuscrit 96-31 de la Biblioteca Capitular de Toledo (fig. 11). Es tracta d'un còdex miscel·lani copiat a finals del segle XIV o a principis del XV. Conté la Lectura super figuras Artis demonstrative (amb el Liber cahos) de Ramon Llull, en llatí i amb una decoració més formal, i al final de tot (ff. 70r-71r), pràcticament sense decoració, un fragment dels Aforismes en català.
Aquesta traducció és clarament diferent de la del manuscrit de Bordeus. Tal com s'ha conservat, no inclou el comentari de Galè i conté únicament la primera secció de l'obra i els deu primers aforismes de la segona. No sabem si la còpia és incompleta o ho era la traducció.
La presència d'abundosos elements de la scripta librària catalana primitiva indica que té una datació pròxima a la traducció A, anterior a 1320/1330, sense que es pugui establir quina és més antiga.
Edicions:
- Hipòcrates, Aforismes: traducció catalana medieval, ed. A. Carré, amb la col·lab. de F. Llorens, Barcelona, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Textos i estudis de cultura catalana, 76), 2000
- Hipócrates, Aforismos, trad. esp. C. García Gual, dins Hipócrates, Tratados hipocráticos, vol. 1, Madrid, Gredos (Biblioteca clásica Gredos, 63), 1983
- Hippocrate, Les Amphorismes Ypocras de Martin de Saint-Gille (1362-1365), ed. G. Lafeuille, Ginebra, Droz (Travaux d'humanisme et Renaissance, 9), 1954
- M. de Saint-Gilles, Les commentaires de Martin de Saint-Gille sur les Amphorismes Ypocras, ed. G. Lafeuille, Ginebra, Droz (Travaux d'humanisme et Renaissance, 66), 1964
Selecció d'estudis:
- J. Arrizabalaga, L. García-Ballester i J. L. Gil-Aristu, "Del manuscrito al primitivo impreso: la labor editora de Francesc Argilagues (fl. ca. 1470-1508) en el Renacimiento médico italiano", Asclepio, 43 (1991), 3-49
- J. Arrizabalaga, The Articella in the Early Press (c. 1476-1534), Cambridge - Barcelona, Cambridge Wellcome Unit for the Histotry of Medicine - CSIC (Articella Studies: Text and Interpretations in Medieval and Renaissance Medical Teaching, 2), 1998
- L. Badia, Textos catalans tardomedievals i ‘ciència de natures', discurs llegit el dia 21 de novembre de 1996 en l'acte de recepció pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona, RABLB, 1996
- L. Badia, J. Santanach i A. Soler, "Els manuscrits lul·lians de primera generació als inicis de la scripta librària catalana", dins A. Alberni, L. Badia i L. Cabré (eds.), Translatar i transferir: la transmissió dels textos i el saber (1200-1500), Santa Coloma de Queralt, Obrador Edèndum - Universitat Rovira i Virgili, 2010, pp. 61-90
- Ll. Cifuentes i Comamala, La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement, Barcelona - Palma, Universitat de Barcelona - Universitat de les Illes Balears (Col·lecció Blaquerna, 3), 2002 [2a ed. revisada i ampliada: 2006]
- A. Conejo da Pena, "Ostentación heráldica y peculiaridades iconográficas: la decoración del sotacoro de la sacristía de la catedral de Tarragona (c. 1355-1360)", dins L. Buttà (ed.), Narrazione, exempla, retorica: studi sull'iconografia dei soffitti dipinti nel Medioevo Mediterraneo, Palerm, Caracol, 2013, pp. 127-162 (sobre el bucentaure de la fig. 15, p. 145)
- J. Gómez Pérez, "Manuscritos españoles en Burdeos", Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 60 (1954), 477-510
- Hipòcrates, Tractats mèdics, ed. i trad. cat. J. Alsina i D. López Morales, introd. E. Vintró, 4 vols., Barcelona, Fundació Bernat Metge (Escriptors grecs: text i traducció, 184, 196, 221, 326), 1972-2001 [No inclou els Aforismes]
- D. Jacquart, Le milieu médical en France du XIIè au XVè siècle, Ginebra - París, Droz - Champion (Hautes études médiévales et modernes, 46), 1981
- D. Jacquart, "Hippocrate en français: le Livre des Amphorismes de Martin de Saint-Gille (1362-1363)", dins D. Jacquart (ed.), Les voies de la science greque: Études sur la transmission des textes de l'Antiquité au dix-neuvième siècle, Ginebra, Droz (Hautes études médiévales et modernes, 78), 1997, pp. 241-329
- P. Kibre, Hippocrates Latinus: Repertorium of Hippocratic Writings in the Latin Middle Ages, ed. revisada dels articles, Nova York, Fordham University Press, 1985 [reimpr.: 1989]
- P. O. Kristeller, Studi sulla Scuola medica salernitana, Nàpols, Istituto Italiano per gli Studi Filosofici, 1986
- P. Laín Entralgo, La medicina hipocrática, Madrid, Revista de Occidente, 1970 [reimpr.: 1982]
- É. Littré, Oeuvres complètes d'Hippocrate, 10 vols., París, J.-B. Baillière, 1839-1861 [reimpr.: Amsterdam, Adolf M. Hakkert, 1973-1982], vol. 4, pp. 396-609
- J. Redondo, "Hipòcrates líric a l'Humanisme català", Faventia, 18 (1996), 89-103
- J. F. Sáez Guillén, "Los manuscritos en catalán de la Biblioteca Colombina", dins P. M. Cátedra García, M.ª L. López-Vidriero Abello (dirs.) i M.ª I. de Páiz Hernández (ed.), La memoria de los libros: estudios sobre la historia del escrito y de la lectura en Europa y América, Salamanca, Instituto de Historia del Libro y la Lectura, 2004, vol. 2, pp. 245-263 (p. 261, núm. 14909)
- T. Pesenti, "Articella degli incunabili ai manoscritti: origini e vicende di un titolo", dins M. Cochetti (ed.), Mercurio in trivio: studi di bibliografia e di biblioteconomia per Alfredo Serrai nel 60 compleanno, Roma, Bulzoni, 1993, pp. 129-145
Reproducció digital de la primera de les edicions de l'Articella preparades pel valencià Francesc Argilagues (Venècia 1483). Un altre exemplar digitalitzat a la Bayerische Staatsbibliothek de Munic.
Edició de les traduccions catalanes medievals dels Aforismes, a cura d'A. Carré (Barcelona 2000).
Descripcions dels manuscrits 568 de la Bibliothèque municipale de Bordeus i 96-31 de la Biblioteca Capitular de Toledo.
Descripcions dels manuscrits 568 de la Bibliothèque municipale de Bordeus i 96-31 de la Biblioteca Capitular de Toledo.
Descripció del manuscrit 96-31 de la Biblioteca Capitular de Toledo, amb una reproducció digital parcial que no inclou els Aforismes.
1) Articella
L'Articella és el conjunt de textos mèdics sorgits al segle XII de l'anomenada Escola de Salern que va esdevenir fonamental en el currículum mèdic de totes les facultats de medicina medievals. El contingut simple i la presentació esquemàtica o aforística de les obres que la integraven li van atorgar una gran popularitat fins avançada l'època moderna. El nucli invariable de l'Articella el constituïen la Isagoge de Johannitius –un dels textos fonamentals de la medicina theorica, que és una introducció a l'Ars medica de Galè–, l'Ars medica de Galè, el De pulsibus de Filaret i el De urinis de Teòfil –que estudien els dos mètodes diagnòstics bàsics–, els Aforismes i els Pronòstics d'Hipòcrates. A aquest nucli invariable se li podien afegir altres obres. El valencià Francesc Argilagues va editar una versió de l'Articella a Venècia el 1483 i el 1487, que contenia un total dotze textos (fig. 12).
2) Escola de Salern
Fundada al segle IX, l'anomenada Escola de Salern és considerada la més antiga d'Europa. Els metges que s'hi van relacionar –entre els quals hi havia dones, com la cèlebre Trota– van gaudir de molt prestigi durant segles, tant per la seva preparació intel·lectual com per la seva habilitat pràctica. S'hi va redactar una col·lecció anònima de regles de medicina i higiene, coneguda amb el nom de Regimen sanitatis salernitatum o Flos medicinae, documentada al segle XII. Escrita en vers per facilitar-ne la memorització als estudiants, el florilegi va tenir molta difusió a l'Occident llatí i va ser objecte d'un llarg comentari en prosa llatina (a aquesta tradició pertanyen els versos catalans de la fig. 13). Gràcies al treball dels monjos de Montecassino, l'Escola de Salern va donar origen a un dels nuclis traductors d'obres de l'àrab al llatí més importants de l'Europa occidental (l'altre és Toledo al segle XII, amb Gerard de Cremona al capdavant). El traductor més rellevant de Salern va ser Constantí l'Africà (s. XI), que va tenir una influència cabdal en el desenvolupament de la ciència medieval, ja que va contribuir a ampliar-ne els horitzons intel·lectuals amb la introducció de la ciència produïda tant pels autors àrabs com pels grecs.
3) Traduccions dels Aforismes a més llengües que les esmentades
Segons Pearl Kibre (1989: 64), les versions angleses existents dels Aforismes són posteriors al 1500 i una traducció irlandesa és conservada en un manuscrit del segle XVI.
4) Avisos lingüístics de la scripta librària catalana primitiva
Les traduccions científiques i tècniques a les llengües vulgars ens han arribat moltes vegades en manuscrits del segle XV, que no necessàriament han de ser coetanis a la data de la traducció. Al contrari, tenim indicis –les referències que s'han pogut extreure de documents diversos, com actes notarials o reials, inventaris de béns– que fan sospitar que sovint el còdex és molt posterior a la data de realització de la traducció. Per acostar-nos a la data real de traducció d'un text cal observar les característiques de la llengua i en aquest sentit són rellevants els 'avisos lingüístics' (occitanismes i solucions gràfiques arcaiques) sobre els quals ja va alertar Lola Badia el 1996 i que, més recentment, s'han identificat amb una scripta librària primitiva del català, un model de llengua escrita emprat només per als llibres que vers 1320/1330 es va abandonar i substituir per la scripta moderna. En traduccions que sabem del cert que es van efectuar més tardanament, com moltes de les conservades al manuscrit Esp. 508 de la Bibliothèque nationale, a París, que conté alguns textos mèdics en català comuns a l'Articella, aquestes solucions ja no s'hi donen. D'altra banda, quan es va imposar la scripta moderna les traduccions efectuades anteriorment es van modernitzar de manera sistemàtica, si bé sempre hi quedaven alguns rastres de l'antiga.
5) Glossari tècnic
L'elaboració d'un glossari de termes tècnics, de contingut mèdic o filosoficonatural, que apareixen en textos com els Aforismes d'Hipòcrates, permet documentar lemes que no han estat recollits fins ara en els vocabularis de la llengua antiga disponibles, com el DCVB o el de Faraudo, o en l'etimològic de Coromines. L'elaboració d'aquests glossaris contribueix a ampliar el coneixement del lèxic (diacrònic) català de caire cientificomèdic, que s'ha de fitxar i documentar a partir de l'estudi i edició dels textos d'aquestes característiques, molts dels quals romanen encara inèdits. Els Aforismes d'Hipòcrates inclouen més d'una trentena de lemes que no havien estat documentats, com ara «discipiència» en el sentit de ‘deliri', «farmàcia» en el de ‘purgació' o «rigor» en el de ‘calfred, esgarrifança'. La base de dades Sciència.cat DB conté una secció sobre el vocabulari tècnic català medieval en la qual es van recollint els termes absents o insuficientment descrits o documentats als diccionaris existents.
![8. Al·legoria de la malalatia, en un ms. llatí dels 'Aforismes' d'Hipòcrates, al principi de la partícula 7a (Yale, Medical Historical Library, ms. 28 [Paneth Codex], f. 14v, Itàlia, c. 1300)](https://sciencia.cat/sites/default/files/2016-11/aforismes_malaltia.jpg "8. Al·legoria de la malalatia, en un ms. llatí dels 'Aforismes' d'Hipòcrates, al principi de la partícula 7a (Yale, Medical Historical Library, ms. 28 [Paneth Codex], f. 14v, Itàlia, c. 1300)")
1. Bust imaginari d'Hipòcrates (Moscou, Museu Puškin, s. II o III).
2. Hipòcrates, en una compilació bizantina d'obres a ell atribuïdes (París, Bibliothèque nationale de France, ms. Grec 2144, f. 10v, Constantinoble, c. 1335-1345).
3. Manuscrit amb les traduccions siríaca (col. dreta) i àrab (col. esq.) de Ḥunayn ibn Isḥāq, conegut a Occident com Johannitius o Joannici, dels Aforismes d'Hipòcrates (París, Bibliothèque nationale de France, ms. Arabe 6734, f. 29v, 1205).
4. Hipòcrates i Galè debaten sobre la natura del món material (cripta de la catedral d'Anagni, Itàlia, 1237).
5. Representació d'Hipòcrates amb Ḥunayn ibn Isḥāq (a dalt) i amb Galè (a baix), dels quals se n'exposen citacions, al Liber de herbis de Manfredo de Monte Imperiale (París, Bibliothèque nationale de France, ms. Lat. 6823. f. 1v, Pisa, c. 1330-1340).
6. Hipòcrates, Galè i Avicenna, principals autoritats mèdiques a les aules universitàries, segons un ms. llatí de la Chirurgia magna de Gui de Chaulhac (París, Bibliothèque nationale de France, ms. Lat. 6966, f. 4r, 1461).
7. Galè instrueix els seus deixebles, en una caplletra (V) d'una còpia llatina dels Aforismes d'Hipòcrates amb el comentari de Galè (Viena, Österreichische Nationalbibliothek, ms. 2315, f. 1r, Paris, c. 1306).
8. Al·legoria de la malalatia, en un ms. llatí dels Aforismes d'Hipòcrates, al principi de la setena partícula (Yale, Medical Historical Library, ms. 28 [Paneth Codex], f. 14v, Itàlia, c. 1300).
9. Inventari de la biblioteca de Pere Ritxard, cirurgià de Santa Coloma de Queralt, fet l'any 1363 (Montblanc, Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà, Notaries de Santa Coloma de Queralt, vol. 3594.3, f. 65r).
10. Manuscrit de la traducció catalana A dels Aforismes d'Hipòcrates, amb el comentari de Galè (Bordeus, Bibliothèque municipale, ms. 568, f. 1r, primera meitat del s. XV).
11. Manuscrit de la traducció catalana B dels Aforismes d'Hipòcrates, sense el comentari de Galè (Toledo, Biblioteca Capitulat, ms. 97-36, f. 70r, s. XIV-XV).
12. Els Aforismes d'Hipòcrates amb el comentari de Galè en una edició de l'Articella de Francesc Argilagues, amb anotacions d'ús (Venècia, Hermann Liechtenstein, 1483).
13. Divulgació de la doctrina hipocraticogalènica en vers: Versos de les .IIII. complexions (Madrid, Biblioteca Nacional de España, ms. 18060, f. 144r, finals del s. XIV).
14. Hipòcrates a la literatura: en aquest cas, guareix miraculosament el nebot d'August, a L’Estoire del Graal, Merlin et Lancelot (Rennes, Bibliothèque de Rennes Métropole, ms. 255, f. 57r, c. 1220-1230).
15. "Bucentor, Maestre de Ipocràs": el bucentaure Quiró, mestre llegendari d'Esculapi en la medicina (i aquest d'Hipòcrates) i d'Aquil·les en la música, un tema i una iconografia que provindria d'obres com els herbaris i de la literatura (sagristia de la catedral de Tarragona, c. 1355-1360).
12/02/2011 - Actualitzat: 23/06/2017