Girolamo Manfredi i el seu 'Liber de homine' o 'Il perché' ('Quesits')

Girolamo Manfredi (Bolonya, c. 1430-1493) va néixer en el si d'una família d'origen humil en la qual es documenten metges actius des del segle XIII. Segurament va ser per tradició familiar que va adreçar la seva vida professional a l'exercici i l'ensenyament de la medicina. També va conrear l'astrologia, una disciplina que, ben inserida en la cosmovisió de l'època, s'entenia com un instrument útil per a la formació i l'activitat de qualsevol bon metge, encara que de vegades la seva pràctica, i en particular les seves derives deterministes, no van estar allunyades de la polèmica, com ho demostren els casos del famós metge de Pàdua Pietro d'Abano (1248/1250–1315/1316) o el d'Arnau de Vilanova (c. 1240–1311), que van tenir seriosos problemes amb l'Església. El mateix Manfredi va viure un conflicte amb Galeazzo Maria Sforza a causa d'una predicció gens favorable i contínues discussions amb Giovanni Pico della Mirandola.

Girolamo Manfredi va començar els estudis d'arts —el pas previ obligat per a l'accés a la facultat de medicina— a Bolonya. Es va doctorar en arts a Ferrara l'any 1455, data en què ens consta documentat com a lector de lògica i de filosofia a l'Estudi de la ciutat que el va veure néixer. Poc després, el 1459, va rebre la tonsura eclesiàstica. Havent-se doctorat en medicina a Parma el 1466, va obtenir una càtedra a Bolonya, on va llegir medicina i astrologia fins a la seva mort. Durant gairebé trenta anys, doncs, va ser professor de la Universitat de Bolonya, un dels principals centres universitaris d'Occident (fig. 1-2).

Va exercir la medicina i va ser, també, autor de diverses obres mèdiques i astrològiques, escrites en llatí i en italià, que van assolir una gran difusió gràcies al nou invent de la impremta. Almenys durant divuit anys, Manfredi va publicar prediccions astrològiques amb tant d'èxit que va arribar a tenir una gran reputació. Sabem que Girolamo Manfredi va ser considerat en el seu temps el millor dels astròlegs d'Itàlia, per la qual cosa prínceps i ciutats es van disputar els seus serveis. Fins i tot va ser contractat en una ocasió pel papa Pius II per predir el moment més favorable per fer-se a la mar les naus que havien de lluitar en una croada contra els turcs (1464), que no va arribar a produir-se a causa de la mort inesperada del pontífex (fig. 3).

Manfredi ja era un home d'èxit quan el 1486, encetada la cinquantena, es va casar amb Anna Fontana, descendent d'una conspícua família de Mòdena, amb la qual va tenir dos fills: Constantino i Giovanni. Manfredi havia tingut abans una filla natural, Ginebra, que va ser legitimada pel matrimoni. Va arribar a ser un home amb una sòlida posició econòmica, com ho indica el seu testament, que va redactar en predir la seva pròpia mort. Tenia una casa a Bolonya, un parell més a fora de la ciutat, una biblioteca amb un centenar de llibres, terres i altres béns. En les seves darreres voluntats va disposar que el seu enterrament fos celebrat en la intimitat i sota la llum de les estrelles, evitant així la pompa que hauria estat previsible per a una persona amb la seva biografia.

El prestigi social assolit per Girolamo Manfredi, la seva riquesa i la seva fama són un exemple més de l'èxit que va obtenir entre totes les capes de la població —des de la reialesa i la noblesa fins a les burgesies urbanes— la nova medicina universitària que es va implantar per tota l'Europa occidental a partir del segle XIII. Una medicina basada en el cos doctrinal teòric i pràctic del galenisme i fonamentada en la filosofia natural d'arrel aristotèlica que va aconseguir un doble i ambiciós objectiu: per una banda, va saber transmetre a la societat de l'època l'interès pels problemes de la salut i de la malaltia vistos com a fenòmens naturals i, per l'altra, va obtenir el suport decidit i constant de reis, prínceps, nobles i municipis, suport que es va alimentar del prestigi de la nova medicina i que es va anar estenent progressivament a tots els estaments socials.

Edicions:

• Girolamo Manfredi, Liber de homine: Il perché, edició d'Anna Laura Trombetti Budriesi i Fabio Foresti, estudis de Fabio Foresti, Anna Maria Nada Patrone, Anna Laura Trombetti Budriesi, Bolonya, Luigi Parma, 1988.
• Girolamo Manfredi, Quesits o perquens (regiment de sanitat i tractat de fisiognomonia), edició crítica d'Antònia Carré, Barcelona, Barcino (Els Nostres Clàssics, B 25), 2004.
• Girolamo Manfredi, Libro llamado El porqué: régimen de salud y tratado de fisiognomonía. Traducción castellana de Pedro de Ribas (1567), edició i estudi d'Antònia Carré, San Millán de la Cogolla, CiLengua, 2009.

Selecció d'estudis:

• Antònia Carré & Lluís Cifuentes, "Quesits (Barcelona, Pere Posa, 1499): una traducció catalana desconeguda del Liber de homine (Il perché) de Girolamo Manfredi amb filtre napolità Arxiu de Textos Catalans Antics, 20 (2001), 543-560.
• Antònia Carré, "Traduir ciència en català a l'Edat Mitjana: un exemple vingut de la península italiana", Quaderns de Filologia: Estudis Literaris, 8 [=Traducció i pràctica literària a l'Edat Mitjana romànica, ed. Rosanna Cantavella, Marta Haro i Elena Real] (2003), 59-76.
• Antònia Carré, "Éxito y difusión de la literatura de problemas en la Castilla del siglo XVI: la traducción castellana de Il perché de Girolamo Manfredi realizada por Pedro de Ribas (Zaragoza, 1567)", Asclepio, 58 (2006), 147-193.
• Tommaso Duranti, Mai sotto Saturno: Girolamo Manfredi, medico e astrologo, Bolonya, Cooperativa Libraria Universitaria Editrice Bologna, 2008.
• Domenico Laurenza, "Il pensiero medico di Leonardo intorno al 1490: Hieronymo Manfredi e altre probabili fonti, Achademia Leonardi da Vinci, 10 (1997), 60-75.
• Anna Laura Trombetti Budriesi, "Un giurista e un astronomo: Andrea Barbazza e Girolamo Manfredi. Qualque divagazione sull'insegnamento universitario a Bologna nel secondo Quattrocento", dins Ovidio Capitani (ed.), Cultura universitaria e pubblici poteri a Bologna dal XII al XV secolo: atti del 2. Convegno (Bologna, 20-21 maggio 1988), Bolonya, Comune di Bologna: Istituto de Storia, 1990, pp. 197-223.
• Anna Laura Trombetti, "Manfredi, Girolamo", dins Alberto M. Ghisalberti (dir.) [et al.], Dizionario biografico degli italiani, Roma, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, 2007, vol. 68, pp. 696 - 700.
• Antònia Carré & Lluís Cifuentes, "Girolamo Manfredi's Il Perché: I. The Problemata and its medieval tradition", Medicina & Storia, n.s., 10/19-20 (2010), 13-38.
• Antònia Carré & Lluís Cifuentes, "Girolamo Manfredi's Il Perché: II. The Secretum secretorum and the book's publishing success", Medicina & Storia, n.s., 10/19-20 (2010), 39-58.
• Antònia Carré & Lluís Cifuentes, "Girolamo Manfredi, Quesits (Barcelona, Pere Posa, 1499)", dins Neus Verger (coord.), Els tresors de la Universitat de Barcelona: fons bibliogràfic del CRAI Biblioteca de Reserva, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2016, pp. 154-157

1) Divulgació i vernacularització

El procés de transferència d'una part del saber que circulava en llatí a les llengües parlades o "vulgars" que es va donar a l'Europa de la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement s'ha convingut internacionalment d'anomenar "vernacularització". Aquesta expressió evita el greu anacronisme que comportarien les de "vulgarització" o "divulgació", perquè aquell procés no va consistir únicament en una simple propagació del saber al gran públic, com suggeririen actualment aquestes expressions, sinó també en una complexa instrumentalització i elaboració dels coneixements universitaris per part dels qui exercien els oficis pràctics sense tenir formació acadèmica. Això no vol dir, és clar, que a l'època no existís divulgació del saber, tal com avui l'entenem, que de fet comença a sorgir en el moment que s'és conscient que cal satisfer una demanda creixent de sabers cultes, i que cal fer-ho amb garanties (de qualitat i de control). Igual com la medicina va ser capdavantera en la vernacularització del saber, la salut va ser un dels àmbits que primer es van veure afectats per aquesta divulgació, adreçada a individus no implicats en l'exercici professional de la medicina.

2) Una traducció catalana del Liber aggregationis (De mirabilibus mundi)?

Durant els primers esforços en la catalogació de la impremta incunable, al tombant del segle XIX al XX, els bibliògrafs europeus es van trobar amb quatre exemplars d'una obra que anava atribuïda a Albert el Gran, amb el títol misteriós de Quesits, i que com que no figurava entre les obres autèntqiues del dominic, havia de ser forçosament apòcrifa. La localització de tots quatre exemplars en biblioteques de l'estat espanyol dificultava les verificacions, i, sense veure'ls, es va aventurar una indentificació amb el més cèlebre dels apòcrifs albertins, el Liber aggregationis (o De mirabilibus mundi), que és la que semblaven suggerir les paraules inicials («Quesits, o perquens, del reverent mestre Albert Gran... en lo qual libre declara maravellosos secrets...»). Des de 2001 se sap que aquesta obra, dedicada a la màgia natural, no té res a veure amb els Quesits, que és l'obra de divulgació mèdica de Girolamo Manfredi, falsament atribuïda a Albert el Gran en l'edició napolitana de 1478 (fig. 5-6), de la qual partí la traducció catalana. L'atribució errònia a Albert i la identificació desencaminada de l'obra han tingut gran difusió i encara en tenen, especialment als molt conservadors catàlegs bibliogràfics, fins i tot els de les biblioteques on es conserven els quatre exemplars catalans.

3) Astrologia i "pseudociències"

En la cosmovisió anterior a l'anomenada Revolució Científica del segle XVII l'astrologia —com l'alquímia o la màgia— era una disciplina ben integrada en el conjunt de sabers que contribuïen a explicar la vida en la Terra i, en última instància, la vida humana. Per als individus cultes d'aquelles èpoques, l'astrologia era vital per a explicar les correspondències que forçosament havien d'existir entre els moviments de l'univers (macrocosmos) i la vida a la Terra i, més en concret, el cos humà (microcosmos). Aquest convenciment, llavors rigorosament "científic", va portar a una extraordinària producció intel·lectual tant en astrologia pròpiament dita com en astronomia, el cos de coneixements tècnics imprescindibles per als càlcus astrològics que es va beneficiar de la gran demanda d'aquests últims. Tant en l'exercici pràctic com en la producció intel·lectual dels autors és molt dificil traçar divisòries, que sovint només existeixen a partir dels prejudicis presentistes actuals: les paraules astrologia i astronomia eren sovint intercanviables, com ho eren les d'astròleg i astrònom. Des d'aquests prejudicis també s'han magnificat algunes crítiques a l'astrologia, que n'hi va haver, però que sempre van ser molt aïllades i, sobretot, limitades a la deriva determinista que entrava en conflicte amb la fe cristiana.

4) La fisionomia / fisiognomonia, entre l'endevinatòria i la filosofia natural

Des dels seus orígens grecs i passant per la tradició àrab, la fisiognomonia presenta dues formes de mirar-se els individus, l'una més experimental i lligada a les arts endevinatòries, i l'altra més racional i arrelada a la filosofia natural. La terminologia sol veure's afectada per aquesta ambivalència. Així, d'una banda hi ha la fisionomia, la visió simbòlica del cos, la intuïció de l'essència de les persones a partir de l'observació de trets físics concrets, que possibilita prediccions de futur; i de l'altra hi ha la fisiognomonia, la ciència que indaga en les lleis naturals del cos establertes a partir d'una sistematització doctrinal, lògica i epistemològica de les dades obtingudes mitjançant l'observació. Ambdues disciplines conviuen en el temps, es barregen, se solapen i els autors utilitzen tant el terme d'arrel grega com el d'arrel llatina per referir-s'hi. Tot i que els lligams amb l'endevinació mai no hi van desaparèixer, a la Baixa Edat Mitjana la fisiognomonia es va fer un lloc al pensament i a l'ensenyament universitaris quan es va convertir en una disciplina subordinada als principis de l'astronomia, que procedeix racionalment, assolint així una forta orientació mèdicoastrològica.

1. Aula universitària en una facultat de medicina, d'un ms. amb obres de Galè de c. 1460 (Dresden, Sächische Landesbibliothek, ms. Db 93, f . 503v).

2. Càtedra de medicina, amb la representació d'Hipòcrates, Galè i Avicenna amb indumentària mèdica de la segona meitat del s. XV (París, BnF, ms. Lat. 6966, f. 4r, any 1461).

3. Al·legoria de l'astrologia, en una edició italiana del Llunari de Bernat de Granollacs (Summario de la luna, Venècia, Guillelmus Anima Mia, Tridenensis, c. 1489-1490).

4. Primera edició de l'original italià del Liber de homine de Girolamo Manfredi (Bolonya, Ugo Ruggeri i Donino Bertocchi, 1474).

5. Pròleg-dedicatòria de Francesco del Tuppo a la seva edició del Liber de homine de Manfredi, posat a nom d'Albert el Gran (Nàpols, 1478).

6. Taula dels capítols de l'edició de Francesco del Tuppo del Liber de homine de Manfredi, posat a nom d'Albert el Gran (Nàpols, 1478).

7. Una de les moltes edicions italianes posteriors de l'obra de Manfredi, ja amb el títol d'Il perché (Venècia, Licio Spineda, 1600).

8. Portada de l'edició de la traducció catalana de l'obra de Manfredi, amb el títol Quesits (Barcelona, Pere Posa, 1499).

9. Inici del text de la traducció catalana de l'obra de Manfredi, atribuïda a Albert el Gran (Barcelona, Pere Posa, 1499).

10. Inici d'un dels capítols de la primera part de l'obra, sobre el regiment de sanitat, en la traducció catalana impresa el 1499.

11. Inici de la segona part de l'obra, sobre la fisiognomonia, en la traducció catalana impresa el 1499: «Comença la segona part... de les coses circa la composicióe phisonomia de l'home».

12. Marca de l'impressor de la primera edició de la traducció castellana de l'obra de Manfredi (Saragossa, Antonio del Furno, 1567).

13. Segona edició de la traducció castellana del Liber de homine, amb el títol d'El porqué (Alcalà de Henares, Juan Iñíguez de Lequerica, 1587).

14. Representació del coit, un dels elements del regiment de sanitat, en un ms. del s. XV del Tacuinum sanitatis (París, BnF, ms. Nouv. Acq. Lat. 1673, f. 100r).

15. Estudis de fisiognomonia humana de Leonardo da Vinci (Venècia, Gallerie dell'Accademia).

10/08/2010 - Actualitzat: 15/07/2017