Sallimona, Bernat (fl. Barcelona, 1286 – 1316)
Creació de la fitxa: 2020-11-05
Darrera modificació: 2022-01-14
- Categoria social i professional
- beneficiat - físic - mestre
- Activitat professional
- Privada i eclesiàstics
- Tipus de formació
- Universitària
- Àrea d'activitat
- Territoris: Catalunya (Principat)
Localitats: Barcelona
- Comentaris
- Metge (físic), considerat un dels millors de la Barcelona del seu temps. Era originari d'Olesa de Montserrat, de la família del mas de la Llimona Jussana (després Can Singla, desaparegut). Se li coneixen relacions amb Arnau de Vilanova (c. 1240 – 1311), de qui fou amic i potser deixeble (regalà a Arnau un missal i fou testimoni del seu testament), i amb altres metges i apotecaris documentats. Probablement, fou el "mestre Bernat", físic de Barcelona, al qual l'infant Ferran d'Aragó (fl. 1277 – 1286) deixà un deute pendent al morir, probablement per assistència mèdica, juntament amb Arnau, un Tomàs (mestre) (fl. 1286) i l'apotecari Pere Jutge (fl. 1285 – 1316). Fou home de confiança i segurament metge del bisbe de Barcelona Ponç de Gualba (s. XIII – 1334), que el 1307 el féu consultar en el cas de la pràctica mèdica de Gueraula de Codines (fl. c. 1260 – c. 1330) i, tant en aquest cas com en altres en els quals el metge intercedí, accedí a remetre les penes. Disposava d'un cert patrimoni, atès que prestà diners des de ben aviat (1294) i també ho féu al mateix bisbe (1303). El 1315, Jaume II el Just (1267 – 1327) el féu cridar, juntament amb Pere Gavet (fl. 1311 – 1346), per una malaltia de la reina Maria de Xipre (c. 1279 – 1322). Aquell mateix any, el rei el defensà d'un exbatlle de Barcelona morós a l'hora de remunerar els seus serveis mèdics. També tenia ordes religiosos («clericus») i era beneficiat de la catedral de Barcelona, on disposava d'un capellà al seu servei. El 8/02/1317 ja consta com havent mort. El seu testimoni és invocat al procés de canonització de Ramon de Penyafort (c. 1180 – 1275) fet en l'any 1318, que fracassà. — Formes antigues del nom: «Bernardus de Limona», «Bernardus ça Limona», «Bernardus Salimona» (llatí), «Bernat Çalimona» (català).
- Bibliografia
- Martínez Ferrando (1948), Jaime II de Aragón: su vida ..., vol. 1, p. 41 ("Salanova"), i vol. 2, p. 28 (doc. 46)
Rius i Serra (1954), San Raimundo de Penyafort ..., pp. 224-226 i 242-246
Perarnau i Espelt (1978), L'Alia informatio beguinorum ..., pp. 118-119
Perarnau i Espelt (1982), "Activitats i fórmules ...", pp. 60, 62 i 69, doc. 4
McVaugh (1993), Medicine Before the Plague ..., pp. 41, 111, 118, 136 i 144
- Variants del nom
- Çalimona, Bernat
Limona, Bernardus de
- Al·ludit a les obres
Codines, Gueraula de (fl. c. 1260 – c. 1330). Eixarms per a diverses malalties de persones i animals (ADB VP 1) - [vers]
Lluís Cifuentes |