Manuel Díez i el seu manual de menescalia
Manuel Díez (València, c. 1381 - 1443) fou l'autor del producte més acabat de la medicina dels cavalls, o "art de la menescalia", als països de l'antiga Corona d'Aragó de finals de l'Edat Mitjana i el Renaixement. Escrit originalment en el català de la València natal de l'autor cap a 1424-1436, amb enorme difusió, aviat va ser traduït a altres llengües i se li'n va reconèixer la vàlua, especialment a l'àmbit ibèric, però també a Itàlia, a França, a Alemanya i a les colònies del Nou Món fins avançada l'època moderna. Com abans havia fet Giordano Ruffo, noble al servei de l'emperador Frederic II, i més tard faria el també noble Carlo Ruini, Díez va decidir escriure un manual tècnic sobre la matèria. Però, qui era Manuel Díez i per què tenia aquestes inquietuds?
Manuel Díez va ser un noble valencià d'ascendència aragonesa, fill de Rodrigo Díez i de Ramoneta de Vilanova. Rodrigo, fill d'un homònim, era nét del conseller i vicecanceller de Pere III el Cerimoniós també homònim, ennoblit pel monarca, i Ramoneta era filla i hereva de Ramon de Vilanova, conseller i camarlenc del mateix rei. Tot i que amb possessions a l'interior del país (Rodrigo i Ramoneta havien adquirit Artana, Quartell i Betxí, però no se sap si les va heretar Manuel, que sí que va posseir Andilla [fig. 3], adquirida el 1432 als comtes de Prades), el llinatge formava part de l'alta noblesa urbana de la ciutat de València, en les faccions de la qual s'inscrivia.
Aliats inicialment dels Centelles, els Díez sembla que van bascular cap al bàndol dels seus enemics, els Vilaragut, durant el conflicte successori obert a la Corona d'Aragó a la mort de Martí l'Humà (1410). Els Vilaragut, abanderats en el regne de València dels drets sucessoris del comte Jaume d'Urgell, van reunir un parlament addicte a Vinaròs el 1411, entre els membres del qual, precisament, es documenta per primera vegada Manuel Díez. Al llarg d'aquell mateix any, els urgellistes valencians van resultar vençuts pels seus antagonistes a la batalla de Morvedre, canvi polític que decidiria la tornada de la família a les seves antigues aliances i la seva ferma adhesió al partit antequerista. Durant el Compromís de Casp (1412), Manuel Díez va ser un dels sis ambaixadors que van acompanyar els tres compromissaris electes del regne de València i que majoritàriament van votar per Ferran d'Antequera com a nou monarca.
Amb la nova dinastia, Manuel va entrar al servei reial formant part, com a majordom, de la cort imposada per les autoritats catalanoaragoneses l'any 1417 al jove fill i successor de Ferran, Alfons IV (V) el Magnànim, en substitució del seu fins llavors habitual entorn castellà. Igual que altres membres d'aquesta nova cort, Manuel Díez va saber guanyar-se la confiança del monarca, que el va mantenir en la nòmina de majordoms. Aquests oficials tenien al seu càrrec l'administració de la Casa del rei en tots els aspectes materials i formaven part del consell del monarca. La majordomia era múltiple, amb un majordom principal, en mans d'un noble de més alt rang, i d'altres de secundaris; Manuel Díez va ser un d'aquests majordoms secundaris, excepte durant un breu període de 1419 en què va exercir el càrrec principal (fig. 1).
Com a membre de l'estament militar, va ser convocat a les corts del regne de València celebrades en els anys 1417-1418, 1428 (com a procurador de Frederic d'Aragó, comte de Luna, nét del rei Martí), 1429 i 1437-1438, i a les corts generals de Montsó de 1435-1436. En l'exercici de les seves funcions de majordom, va participar a la campanya d'Itàlia de 1420-1423, durant la qual va acompanyar el rei a Sardenya, Còrsega, Sicília i Nàpols (fig. 2).
Alfons va remunerar els seus serveis amb la concessió de l'administració de la primera alcaidia que quedés vacant al regne de València (1420) i amb la del castell d'Alpont, amb facultat de cedir aquesta última al seu fill Rodrigo quan pogués fer efectiva la primera (1421), i el va autoritzar a tornar anticipadament a València (gener de 1423). Finalment, va assumir la batllia i alcaidia del castell i de la Vall d'Uixó (1424), vacant per defunció de Jordi de Sant Jordi (fig. 4). El 1430 Manuel Díez fou un dels nobles convocats a la guerra amb Castella. Va administrar el districte del castell d'Uixó fins que fou alienat del domini reial i cedit pel rei al seu germà, l'infant Enric (1436). Sant Jordi no fou l'únic literat que cal esmentar en la seva biografia: quan Joanot Martorell va desafiar Joan de Montpalau (1437), aquest darrer va escollir Manuel Díez entre els seus àrbitres.
El 1440, en el marc de nous conflictes amb Castella, Alfons va decretar la confiscació dels béns de l'infant Enric i la devolució de l'alcaidia de la Vall d'Uixó a Manuel Díez. Tres anys més tard, el 23 de juliol de 1443, va fer testament davant d'un notari de la seva vila d'Andilla i, havent mort, es va publicar dos dies després. Va ser enterrat al sepulcre familiar del convent del Carme de València (fig. 6).
Manuel Díez es va casar dues vegades. En primeres núpcies amb Castellana de Montagut (vers 1405) i, en segones, amb Blanca de Calataiud (1423), amb les quals va tenir almenys quatre fills. Amb la primera, Rodrigo, el primogènit, que fou cortesà, corsari i poeta, i Gaspar, que, com aquell, progressà en la cort. Amb la segona, Manuel, que adquirí Andilla del seu germà Rodrigo el 1458 i també va ser enterrat al Carme, i Miquel.
Manuel Díez va conèixer, per la seva condició de noble i pel càrrec palatí de majordom, les necessitats dels cavallerissos i dels menescals, que en l'organització de la cort en depenien. Els nobles del seu temps, com havia recollit Ramon Llull i després ho faria Jaume Roig, tenien importants coneixements de medicina equina o 'menescalia', que, per la gran rellevància simbòlica i pràctica del cavall, feia part de la seva formació com a cavallers. Per altra banda, els menescals, seguint l'exemple dels cirurgians, havien iniciat un lent procés de professionalització. Tot plegat, sumat a la necessitat universal d'aquests animals i a l'interès per la salut i les ciències naturals, comportava que la demanda de guies tècniques de la matèria escrites en llengua vulgar fos notable i que estigués destinada a ser creixent. És en aquest context que cal entendre la decisió de Manuel Díez d'elaborar una obra en català que recollís tots els coneixements de la menescalia de la seva època i els presentés d'una manera ordenada i fàcilment accessible.
Als nombrosos manuscrits conservats en català, l'obra de Manuel Díez porta sempre el títol de Llibre de la menescalia. En aquests manuscrits consta gairebé sempre de dues parts: primer, un Llibre de cavalls, molt més extens i amb un elaborat pròleg, i tot seguit un Tractat de les mules, més curt i amb un altre pròleg de menor entitat. Les dues parts estan dedicades a la hipologia i a la hipiatria dels cavalls i de les mules, respectivament, i aporten també diverses nocions d'higiene, dietètica i cirurgia. El conjunt s'acompanya, tant als manuscrits com a les edicions impreses, d'un breu apèndix d'il·lustracions, d'un contingut molt estable, que està concebut com a eina didàctica per reblar, amb el poderós ajut de les imatges, alguns coneixements bàsics d'anatomia, vocabulari tècnic, astrologia mèdica i terapèutica (fig. 9-12). Sembla que aquest apèndix és original de l'autor i no afegit en el procés de difusió de l'obra.
S'ha discutit si aquestes dues parts haurien estat escrites independentment o no. Actualment, ens fa l'efecte que és molt probable que així fos. Primer hauria estat escrit el Llibre de cavalls, tot seguit de l'experiència italiana de l'autor, i hauria tingut una recepció immediata molt positiva, i més endavant, el Tractat de les mules, uns animals especialment estimats per la gent d'edat a causa del seu pas més compassat, i per això potser escrit cap als anys finals de la vida de l'autor i pensant en els cavallers ancians. No obstant això, sembla molt probable que el mateix Manuel Díez reunís les dues obres sota el títol conjunt de Llibre de la menescalia i que ell les posés en circulació formant una mena de summa de la menescalia, una idea que va resultar exitosa.
Es conserva un document de gran importància per a la història de la menescalia i que aporta un terminus ad quem per datar la redacció del Llibre de la menescalia, potser, més en concret, la del Llibre de cavalls. L'any 1436 el municipi de València va nomenar una comissió d'experts amb la comesa de seleccionar el primer tribunal que examinaria els menescals que volguessin exercir el seu ofici a la ciuat, una novetat que es consolidaria i que responia a una demanda social d'unes garanties de qualitat que va impulsar la professionalització de la menescalia. Era la primera disposició en aquest sentit en terres de la Corona d'Aragó i una de les primeres de l'Occident medieval. Entre els membres d'aquesta comissió, hi ha individus respectats en l'àmbit de la salut humana i animal: un d'ells, el metge i escriptor Jaume Roig; un altre, Manuel Díez, sense dubte ja famós a causa de la seva obra i que ja havia esdevingut una autoritat reconeguda (fig. 5).
L'aplicació als menescals del sistema d'exàmens i llicències que, a la ciutat i regne de València, ja s'aplicava als cirurgians i barbers des dels furs de 1329 i que s'acabaria generalitzant a tot el territori de la Corona d'Aragó, va conduir, com el en cas dels cirurgians i barbers, a l'aparició d'uns textos singulars que oferien una guia per a l'examen, amb les preguntes més freqüents i les corresponents respostes. La més antiga d'aquestes guies per als menescals apareix en un manuscrit de mitjan segle XV que conserva una adaptació del Llibre de la menescalia de Manuel Díez; una adaptació, feta per Salvador Vila, un menescal probablement de Barcelona, que és una prova més, de gran interès per venir de l'àmbit dels menescals, de la recepció de l'obra (fig. 14). A diferència dels manuscrits del Llibre de la menescalia, algunes de les edicions impreses de l'obra que s'esmentaran a continuació contenen també una guia per a l'examen. Tot plegat fa pensar que, a diferència de l'apèndix d'il·lustracions, aquesta guia es va afegir a l'obra posteriorment, a l'escalf d'aquells canvis en l'ofici i prova que el seu mercat no es limitava a la noblesa.
Les fonts que Manuel Díez va emprar per a elaborar el Llibre de cavalls n'indiquen un terminus a quo, perquè la primera d'elles la devia conèixer durant la campanya d'Itàlia de 1420-1423: són el Liber marescalcie de Lorenzo Rusio (Roma, c. 1301-1307), molt difós a Itàlia en llatí i en vulgar (se'n conserva una important traducció siciliana i els manuscrits il·lustrats d'aquesta obra [fig. 13] podrien haver-li inspirat l'apèndix d'imatges), i el Libro de fecho de los caballos, escrit en l'entorn d'Alfons XI de Castella (1312-1350) i molt divulgat tant en castellà com en català. Manuel Díez hauria escrit el Llibre de cavalls al tornar d'Itàlia, molt probablement mentre era alcaid del castell d'Uixó, a partir de 1424, i sens dubte abans de 1436. El Tractat de les mules, si bé és possible que l'hagués escrit al final d'aquesta forquilla cronològica, també ho és que l'hagués creat després.
Encara que Manuel Díez també es va fonamentar en la pròpia experiència, en particular al Tractat de les mules, el Llibre de cavalls en bona mesura reproduïa literalment el text de les seves fonts. Era un procediment acceptat a l'època, però en aquest cas també responia a un objectiu concret: recollir exhaustivament els millors continguts publicats —les fonts havien estat triades perquè eren els millors compendis de menescalia de l'època— i reordenar-los i presentar-los de manera que resultessin molt més accessibles. L'assoliment d'aquests objectius, que s'inspiraven en els de les grans summes de la medicina humana, és el que li va proporcionar l'èxit.
En canvi, alguns erudits moderns, desconeixedors de les tècniques compositives medievals i fent un ús anacrònic del concepte de plagi, han pensat que es tractava d'una obra sense valor i amb nul·la influència en la tractadística hipiàtrica posterior. Contràriament a aquesta visió esbiaixada, l'obra de Díez va connectar de seguida amb la demanda existent (de menescals i de nobles, sobretot) (fig. 14 i 20-21 i 8-9 i 11-12, respectivament) i, a l'àmbit ibèric, va esdevenir quasi immediatament el text canònic sobre la matèria durant el segle XV i bona part del XVI.
La difusió manuscrita de l'original català va ser abundant (fig. 7-12): és, en efecte, el text cientificotècnic medieval escrit en aquesta llengua del qual es conserven més testimonis manuscrits (una desena). A més a més, a finals del segle XV (1495) tot el Llibre de la menescalia va ser traduït per Martín Martínez de Ampiés al castellà que llavors ja es parlava a l'Aragó (Libro de albeytería) (fig. 17) i, poc més tard (1500), aquesta traducció va ser “emendada e corregida” per adaptar-la al castellà central (fig. 18-19). I potser s'han de datar poc abans d'aquestes traduccions castellanes, o coetàniament, les traduccions del Llibre de cavalls al napolità (fig. 15) i al francès (fig. 16) que es conserven manuscrites.
Amb les traduccions fetes a finals del segle XV el Llibre de la menescalia va arribar a la impremta, en el castellà aragonès (Saragossa, 1495 i 1499 [fig. 17]), en castellà central (Valladolid, 1500 [fig. 18-19]; Toledo, 1507, 1511 i 1515; Saragossa, c. 1518-1524; Burgos, 1530; Jaén, 1534; Salamanca, 1544 i 1545; i Saragossa, 1545 [fig. 22]) i en català (Barcelona, 1515 i 1523 [fig. 20-21]). Els editors van inventar-se comandes reials, conferències de menescals i dedicatòries totalment falses per afavorir el negoci, que sovint s'han pres com a verídiques, i també van suggerir una vinculació a la conquesta de Nàpols, sens dubte molt més vistosa, que, al desconèixer la biografia de l'autor, igualment s'ha donat per bona.
Les edicions impreses en català a l'inici del segle XVI (fig. 20-21) contenen, en realitat, una retrotraducció a aquesta llengua feta a partir de la ja molt difosa traducció castellana, i per tant són encara una prova més de la valoració de l'obra. En la segona meitat del segle XVI, època en què es van escriure nous tractats de menescalia, l'obra de Manuel Díez encara era valorada, en particular el Tractat de les mules, la seva aportació més singular: és d'aquell moment la nova traducció al castellà que Alonso Suárez va fer d'aquest tractat (Toledo, 1564), per a la qual va servir-se de la retrotraducció catalana (fig. 23).
Encara que l'última edició completa del Llibre de la menescalia es va fer, en castellà, a mitjan segle XVI (Saragossa, 1545) (fig. 22), durant els dos segles següents el valor de l'aportació de Manuel Díez va ser reconegut per diversos autors de menescalia europeus i del Nou Món, que el citaren en les seves obres com a autoritat en la matèria. Així ho van fer, per exemple, l'anònim autor del Volger Koijtre (Nuremberg, 1573), Carlo Ruini (Bolonya, 1598, reimprès durant els segles XVII i XVIII i amb traduccions a altres llengües) (fig. 24), Jean Héroard (París, 1599), el mexicà Juan Suárez de Peralta (segona meitat del s. XVI), Martín Arredondo (Madrid, 1658, 1661, 1669, reeditades al segle XVIII) i el valencià Salvador Montó (València, 1742) (fig. 25). Aquesta llista, segurament incompleta, dóna fe de la vàlua i de la pervivència de l'obra i de l'aportació de Manuel Díez.
Edicions:
- C. Álvarez Márquez, Manuel Díaz, Libro de Albeytería. Estudio y transcripción de —, Sevilla, 1991 (ed. facsímil d'alguns folis, amb l'apèndix d'il·lustracions, d'un dels mss.).
- M. Cordero del Campillo, Manuel Díaz, Libro de Albeytería. Introducción de —, León, 2001 (facsímil de l'ed. castellana de Valladolid, 1500).
- M. Cordero del Campillo, Mossén Manuel Dieç, Libro de albeytería, estudio preliminar [por] —; notas bibliográficas sobre esta edición [por] Ramón Rodríguez Álvarez; transcripción del original [por] Olaya González Dopazo, Gijón, Trea, 2009, 2 vols. (transcripció i facsímil de l'ed. aragonesa de Saragossa, 1499).
- A. Cortijo i A. Gómez Moreno, dins F. Marcos Marín et al. (dir.), Archivo digital de manuscritos y textos españoles [=ADMYTE], Madrid, 1992, disc 1, núm. 32 (transcripció i facsímil de l'ed. aragonesa de Saragossa, 1499).
- L. Faraudo de Saint-Germain, “El texto primitivo inédito del Tractat de les mules de Mossén Dieç”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 22, (1949), 23-62 (ed. del Tractat de les mules a partir de pocs mss.).
- V. L. Simó Santonja (ed.), Manuel Dieç, Llibre de Menescalia: Tractat de les Mules, València, 2010 (ed. del Tractat de les mules a partir de pocs mss.).
- C. Suárez Sabatés, Das „Libro de albeyteria“ des Manuel Díaz (Zaragoza 1495): deutsche Erstübersetzung und fachhistorische Erschließung, Göttingen, 2016 (traducció a l'alemany actual a parti de l'ed. aragonesa de Saragossa, 1495).
- Edició crítica en preparació de l'obra original completa a cura de L. Cifuentes i C. Ferragud.
Estudis:
- J. Benavent, Biblioteca dispersa: manuscrits i incunables valencians dels segles XIV al XVII, València, 2007, pp. 61 i 213-215, núm. 68.
- L. Cifuentes i C. Ferragud, “El Libre de la menescalia de Manuel Dies: de espejo de caballeros a manual de albéitares”, Asclepio, 51 (1999), 93-127.
- L. Cifuentes, La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement, Barcelona - Palma, 2002 (2a ed. revisada i ampliada el 2006), pp. 149-150.
- L. Cifuentes, "Díez, Manuel", dins G. Anes, Q. Aldea Vaquero i J. Olmedo Ramos (dirs.), Diccionario biográfico español, Madrid, Real Academia de la Historia, 2010, vol. 16, s. v.
- V. Dualde Pérez, "Vinculación de la vida y obra de Mossen Manuel Dieç al Reino de Valencia", Veterinaria: Comunidad Valenciana, 30 (des. 1995), 7-10.
- V. Dualde Pérez, Historia de la albeytería valenciana, València, 1998, pp. 258-267.
- A. Gasparetti, “Un trattato di Mascalcia del secolo XV in lingua catalana”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 12 (1931), 289-335.
- J. Planas Badenas, "El caballo astrológico en el tratado de albeitería de Manuel Díez", Goya: Revista de Arte, 340 (2012), 187-199 [versió en anglès: "The zodiac and the stars in a treatise on veterinary medicine of the Crown of Aragon", Manuscripta, 56/2 (2012), 269-300 i làm. 8-14].
- Y. Poulle-Drieux, “L'hippiatrie dans l'Occident latin du XIII e au XV e siècle”, dins G. Beaujouan, Y. Poulle-Drieux i J.-M. Dureau-Lapeyssonnie, Médecine humaine et vétérinaire à la fin du Moyen Âge, Ginebra - París, 1966, pp. 9-167, a les pp. 36-38.
- B. Prévot i B. Ribémont, Le cheval en France au Moyen Âge. Sa place dans le monde médiéval; sa médecine: l'exemple d'un traité vétérinaire du XIVe siècle, la 'Cirurgie des chevaux', Orléans, 1994, pp. 342-344.
- J. Sáiz Serrano, Caballeros del rey: nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo, València, 2008, pp. 175, 247, 369-370, pàssim.
- C. Sanz Egaña, Historia de la veterinaria española: albeitería, mariscalería, veterinaria, Madrid, 1941, pp. 99-103.
- J. Torró (ed.), L. de Requesens, B. Miquel, M. Garcia, R. Dies, L. de Vila-rasa, F. Sunyer, Sis poetes del regnat d'Alfons el Magnànim, Barcelona, 2009, pp. 177-196.
- Base de dades relacional sobre obres i traduccions catalanes medievals i del primer Renaixement de medicina, ciència i tècnica.
- Base de dades de descripcions de manuscrits medievals i primers impresos en català de tots els temes.
- Reproducció digital de l'aparat iconogràfic del manuscrit d'Hernando Colón, amb una breu ressenya de l'obra que conté alguns errors.
MDC: Memòria digital de Catalunya
Biblioteca Digital Complutense
Google Llibres
- Reproducció digital d'alguns manuscrits i edicions impreses de l'obra.
1) menescalia / manescalia
Malgrat l'etimologia i les recomanacions dels diccionaris moderns ('manescal', 'manascalia'), optem per ortografiar aquestes paraules amb e en la primera síl·laba, perquè (1) aquesta és la forma emprada als textos escrits per individus amb una formació escripturària i gramatical superior (la documentació oficial [fig. 5], en particular la de la Cancelleria reial i la notarial, i les còpies dels manuals tècnics de la disciplina més acurades [fig. 7], fins i tot els impresos barcelonins de 1515 i 1523 de l'obra de Manuel Díez [fig. 20-21]), on sempre l'excepció és la forma amb a; i (2), molt especialment, perquè és la que s'ha conservat viva en els parlars occidentals de la llengua catalana. La forma amb a és majoritàriament tardana, producte de la confusió fonètica entre a i e típica dels parlars orientals, i apareix sobretot en textos de segon ordre (sovint receptes o anotacions diverses), escrits per individus amb una formació escripturària i gramatical limitada. A l'hora de fer els primers diccionaris normatius del català (Fabra), es van ignorar massa els parlars occidentals i no es tenia un coneixement cabal ni de la documentació ni dels manuscrits conservats (l'argumentació de Coromines és eloqüent).
2) Díez / Dieç / Dies / Díaz / Días
Tant a la documentació coetània com, sobretot, als manuscrits i impresos de l'obra en català i en altres llengües el cognom de l'autor té diverses formes gràfiques. Als manuscrits i impresos en català, sol aparèixer catalanitzat en les grafies “Dieç” o “Dies”, fonèticament equivalents (però vegeu la fig. 7). A la documentació oficial coetània (fig. 5), en particular a la de la Cancelleria reial i a la notarial, predomina de molt la forma "Díez", que aquí es considera preferent (sense perjudici de l'ús legítim de les altres formes, sancionades per la tradició ja en època de l'autor). Les formes impròpies "Díaz" i "Días" apareixen només en alguns impresos castellans.
3) Díez de Calatayud
A partir del genealogista valencià del segle XVII Hipòlit de Samper (Montesa ilustrada, València 1669, p. 591.a), sovint s'ha assignat a l'autor el segon cognom “de Calatayud”. Ara bé, en els documents coetanis de l'autor aquest pretès segon cognom només és aplicat al seu fill homònim, mentre que ell hi és anomenat "de Vilanova”. Tanmateix, en aquests documents únicament es feia un ús circumstancial d'aquestes formes, limitat als pocs documents en els quals coincidien tots dos i amb simple intenció diferenciadora, atès que fins a l'època moderna no s'estendria l'ús de dos cognoms. A la immensa majoria dels documents (fig. 5) i a la totalitat dels manuscrits (fig. 7) i impresos (fig. 20-21) de l'obra el seu nom apareix com Manuel Díez (o Díeç), sense cap complement. Tot i l'actuació correcta de Ximeno, Antonio i Fuster (que l'anomenen només "Manuel Díez"), Ribelles va reproduir l'error de Samper, que havia estat transmès per altres erudits dels segles XVIII i XIX, i encara apareix sovint en estudis i catàlegs actuals.
4) Flors del Tresor de beutat
Alguns autors atribueixen a Manuel Díez l'obra coneguda com Flors del Tresor de beutat, conservada al ms. 68 de la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona, que també conté el Llibre de la menescalia. Es tracta d'una atribució errònia, que deriva de la mala interpretació que va fer un usuari anònim del segle XVII dels breus texts de presentació de les obres que conté aquest manuscrit miscel·lani (concebut per a la formació de fills i filles de cavallers) afegits per l'anònim que va elaborar-lo en el segle XV. S'ha suggerit també que el compilador de la miscel·lània podia haver estat Manuel Díez, però no hi ha cap indici que permeti afirmar-ho.
![8. Inici del pròleg del 'Llibre de cavalls', en un ms. del s. XV del 'Llibre de la menescalia' de Manuel Díez (Yale, Yale University Library [Beinecke], ms. General 454, f. 3r). La imatge no correspon a Alfons el Magnànim, com es diu en alguns catàlegs, ni a cap llinatge nibiliari concret, sinó que vol representar genèricament un cavaller.](https://sciencia.cat/sites/default/files/2017-07/diez_yale_40r.jpg "8. Inici del pròleg del 'Llibre de cavalls', en un ms. del s. XV del 'Llibre de la menescalia' de Manuel Díez (Yale, Yale University Library [Beinecke], ms. General 454, f. 3r). La imatge no correspon a Alfons el Magnànim, com es diu en alguns catàlegs, ni a cap llinatge nobiliari concret, sinó que vol representar genèricament un cavaller.")
![11. Signes del zodíac que regeixen cadascun dels membres del cavall. Apèndix gràfic d'un ms. del s. XV del 'Llibre de la menescalia' de Manuel Díez (Yale, Yale University Library [Beinecke], ms. General 454, f. 1r).](https://sciencia.cat/sites/default/files/2017-07/diez_yale_1r.jpg "11. Signes del zodíac que regeixen cadascun dels membres del cavall. Apèndix gràfic d'un ms. del s. XV del 'Llibre de la menescalia' de Manuel Díez (Yale, Yale University Library [Beinecke], ms. General 454, f. 1r).")
1. Els majordoms a les Leges palatinae de Jaume III de Mallorca (1337), fonament de les Ordinacions de la cort de Pere III el Cerimoniós (Brussel·les, Bibliothèque Royale de Begique, ms. 9169, f. 51r).
2. Manuel Díez va ser present al setge de Bonifacio (Còrsega) el 1420-1421, durant la primera campanya d'Itàlia d'Alfons el Magnànim. Vista de la ciutat, amb les escales tallades a la roca que, segons la llegenda, van construir en una nit els catalanoaragonesos per conquerir-la.
3. Baronia d'Andilla (Serrans), domini feudal que Manuel Díez va adquirir el 1432 als comtes de Prades i que va heretar el seu fill homònim.
4. Castell d'Uixò (sobre el turó), l'alcaidia del qual va exercir Manuel Díez durant els anys 1424-1436 i 1440-1443. Durant el primer període hauria escrit almenys el Llibre de cavalls.
5. Acta de l'elecció del primer tribunal examinador de menescals a la ciutat de València, el 23/03/1436, amb Manuel Díez i Jaume Roig a la comissió electora (València, Arxiu Històric Municipal de Vaència, Manuals de Consells, A-31, ff. 73v-74r, extret de V. Dualde, Historia de la albeytería valenciana, p. 159).
6. Claustre del convent del Carme de València. El 1443 Manuel Díez va ser enterrat a la sepultura que la família tenia al presbiteri de l'església d'aquest convent.
7. Pròleg del Llibre de cavalls, en un ms. del s. XV del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (València, Biblioteca Històrica de la Universitat de València, ms. 624, f. 3r).
8. Inici del pròleg del Llibre de cavalls, en un ms. del s. XV del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Yale, Yale University Library [Beinecke], ms. General 454, f. 3r). La imatge no correspon a Alfons el Magnànim, com es diu en alguns catàlegs, ni a cap llinatge nobiliari concret, sinó que vol representar genèricament un cavaller.
9. Situació i terminologia de les malalties que vénen a les extremitats del cavall. Apèndix gràfic d'un ms. del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 1661, f. 7r, exemplar copiat l'any 1502 per a Joan d'Eimeric, baró de Rubinat i conseller de Ferran el Catòlic).
10. Manera d'aplicar una lavativa a un cavall. Apèndix gràfic d'un ms. del s. XV del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Sevilla, Biblioteca Colombina, ms. 5-4-46, f. 11v).
11. Signes del zodíac que regeixen cadascun dels membres del cavall. Apèndix gràfic d'un ms. del s. XV del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Yale, Yale University Library [Beinecke], ms. General 454, f. 1r).
12. Punts on s'han d'efectuar les sagnies al cavall en cas de necessitat. Apèndix gràfic d'un ms. del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 1661, f. 6r, exemplar copiat l'any 1502 per a Joan d'Eimeric, baró de Rubinat i conseller de Ferran el Catòlic).
13. Els punts on practicar les sagnies al cavall, a l'apèndix d'il·lustracions d'un ms. del Livro de la menescalcia de li cavalli de Lorenzo Rusio (Nova York, Morgan Library, ms. 735, f. 2v).
14. Inici de la guia per a l'examen dels menescals al Llibre de menescalia del menescal Salvador Vila, fet a mitjan s. XV (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 423, f. 57v).
15. Manuscrit de la traducció al napolità de vers 1488 del Llibre de cavalls de Manuel Díez (Catània, Biblioteche Riunite Civica e A. Ursino Recupero, ms. A-7, f. 1v).
16. Manuscrit de la traducció al francès del s. XV del Llibre de cavalls de Manuel Díez (París, Bibliothèque nationale de France, ms. Esp. 2002, f. 1r).
17. Epíleg en lloança de la impremta i colofó, a la segona edició de la traducció aragonesa del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Saragossa, Pablo Hurus, 1499, f. 60r).
18. Portada de la primera edició de la traducció castellana del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Valladolid, Juan de Burgos, 1500).
19. Frens per corregir els vicis dels cavalls, a la primera edició de la traducció castellana del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Valladolid, Juan de Burgos, 1500, f. 29r).
20. Primera portada de la segona edició de la retrotraducció al català del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Barcelona, Joan Giglo i Dimes Bellestar, 1523).
21. Segona portada de la segona edició de la retrotraducció al català del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Barcelona, Joan Giglo i Dimes Bellestar, 1523).
22. Portada de l'última edició de la traducció castellana del Llibre de la menescalia de Manuel Díez (Saragossa, Diego Hernández, 1545).
23. Portada de l'obra d'Alonso Suárez, Recopilación de los más famosos autores griegos y latinos… (Toledo, Miguel Ferrer, 1564).
24. Portada de l'obra de Carlo Ruini, Anatomia del cavallo... (Venècia, Fioravante Prati, 1618).
25. Portada de l'obra de Salvador Montó, Sanidad del cavallo (València, Josep Esteve Dolç, 1742).
13/10/2011 - Actualitzat: 22/07/2017