|
saludador
subst. m. s.Publicació de la fitxa: 2015-11-15
Darrera modificació: 2022-04-11
Bases de dades: Sciència.cat
med Home o dona que es considerava que tenia un poder sobrenatural, derivat del fet d'haver nascut en una data assenyalada (Nadal, Dijous o Divendres Sant) amb un do o gràcia, directament atorgat per Déu, i que posseïa un signe al vel de paladar que ho demostrava, conegut com la "roda de santa Caterina". Entre els seus dons, variables segons la procedència geogràfica, destacava el de saludar tant als humans com als animals amb les seues paraules, la seua saliva o l'alè de la seua boca, i així curar, principalment, del mal de la ràbia. Gaudien de gran reputació i les seues pràctiques mai varen ser perseguides per cap tribunal, civil o eclesiàstic. Al contrari, els seus serveis podien ser eventualment sol·licitats per a fer front a la presència d'algun animal rabiós i, fins i tot, durant els segles XVI i XVII, viles i ciutats contractaren els seus serveis a canvi d'un salari.
“donà et paguà lo dit síndich, de manament dels dits honorables jurats, a l'honorable Rodrigo Cervantes, saludador del senyor rey, lo cual saludà en la dita vila, per caritat, cinch sous”
Arxiu Municipal de Vila-real, Claveria de Miquel Porta, 276 (1487-1488), f. 9r
[Vila-real, 1487]
“Ítem, donà e pagà lo dit síndich [...] a·n Jaume Malonda, saludador, per charitat de venir de la vila de Borriana a la present vila [Vila-real] per saludar lo poble de aquella a causa que y havia hagut hun gos rabiós que havia mordut hun chich”
Arxiu Municipal de Vila-real, Claveria de Joan Arbonés, 297 (1539-1540), f. 14v
[Vila-real, 1539]
ETIM.: De 'salut'.
FORMES: salutador (Coromines, recent, S del País Valencià); assaludador (Coromines)
Notes: Ni Corachan ni el DCVB n'aporten cap testimoni antic. Coromines s.v. 'salvar' en discuteix l'etimologia a partir de testimonis recents (Alta Cerdanya, Marina Baixa).
La figura del saludador és ben coneguda tant a la Corona d'Aragó com a la de Castella —incloent Amèrica— durant l'època Moderna, de les quals sembla ser específica atès que és absent a la resta d'Europa. Tanmateix, els orígens d'aquest personatge no han estat encara aclarits i el silenci de les fonts literàries al respecte és absolut per als temps medievals (Campagne 2007). Doñate Sebastià 1980 esmenta les dades documentals més antigues que se'n coneixen referents als territoris de parla catalana, concretament al regne de València de les acaballes de l'Edat Mitjana. Afirma que n'hi solia haver a diversos pobles, referint-se a la zona de la Plana (Vila-real, Borriana, Castelló). A banda del cas de 1487, que aportem com a testimoni, n'esmenta un altre que cobrà 20 sous per lliurar els veïns de Vila-real de la ràbia, dels aires corruptes i d'altres mals; i també el cas d'un saludador de Castelló en 1501 (sense donar la referència del document, però sí transcrivint-ne fragments), que saludava el dia de sant Esteve, i un altre que ho feia en Dijous Sant. Aquests individus saludaven "les persones e nodriments [...] per tota la vila e lo terme de aquella [...] a causa de alguns gossos rabiosos que y havia en la vila". Aquest document indica que també podien beneir els aliments, segurament les collites. Aquest punt estaria en consonància amb les atribucions atorgades per l'autor aragonès Pedro Ciruelo (Daroca, c. 1470 - Salamanca, 1548) en la seva obra Reprobación de las supersticiones y hechicerías (c. 1537), de fet el testimoni librari més antic que es coneix a la península Ibèrica sobre els saludadors. Segons aquest, la gent conservava els pans beneïts pels saludadors amb més zel que no ho feien amb els consagrats pels clergues. Per altra banda, en 1539, Jaume Malonda saludava a Vila-real —on visqué durant 15 anys— com a conseqüència dels atacs d'un gos rabiós, i es diu que havia «pellat molts gossos de la dita vila». «Pellar», segons el DCVB, significa cridar els animals imitant el seu crit o so característic. Això indicaria que el saludador intervenia directament sobre els animals, encara que no sabem amb quina finalitat.
Són coneguts els contractes dels saludadors Josepa Medina, en Énguera en 1631 (López Terrada 2002), i Domingo Joan, en Castelló de la Ribera en 1625, per bé que aquesta darrera localitat ja en tenia en 1588 (Martí Soro 1987). Alguns saludadors tenien paral·lelament altres oficis i el fet de saludar era una tasca més en les seues activitats. Aquest seria el cas de Domingo Moreno, fabricant d'agulles i "saludador de mal de ràbia y examinador de saludadors" de València durant l'any 1629 (Rodrigo Pertegàs 1906; López Terrada 2009). En algunes ocasions, sembla que eren individus que també practicaven la medicina com a metges galenistes. Així, a Castelló de la Ribera estigué contractat durant almenys 9 mesos de l'any 1625 Domingo Joan, "saludador, dotor en medecina" (Martí Soro 1987). Al dietari de Pere Joan Porcar (1585-1629) es consigna el cas d'un mercader que morí el 25 de juliol de 1602 després d'haver estat mossegat per un gos rabiós set mesos abans; el saludador li havia recomanat que no es rentara, seguint els preceptes contra la ràbia, també anomenada justament hidrofòbia, però aquest anà als banys i morí irremeiablement. Cal remarcar la naturalitat amb què es parla del fet, però també el temor existent a aquella malaltia, tant com perquè la notícia fos mereixedora d'aparèixer en una crònica local. Segons estudis de Josep Rodrigo Pertegàs i María Luz López Terrada, a la ciutat de València existí un tribunal de saludadors durant els segles XVI i XVII, que els examinava i els atorgava les llicències per a poder exercir les seues habilitats.
Existia la creença que els saludadors podien suportar altes temperatures amb les mans i els peus, de ferros o carbons encesos i d'aigua o oli bullent, sense patir cremades. Aquesta demostració formà part de l'examen que es realitzà a València en 1629 al saludador biscaí Juan Sanz de Ayala, en el qual es valorà "tenir la gràcia y perícia de saludador, fent experiència de apagar en la llengua una barra de ferro y un riell de argent encessos en foch" (Rodrigo Pertegàs 1906). A inicis del segle XVII, a Saragossa els era atribuït el poder de diagnosticar malalties derivades d'encanteris i malediccions (descobrien el Maligne), a les quals podien fer front amb el seu do i guarir així la persona encantada (Tausiet 2009).
Agraïments: María Luz López Terrada (Institut Ingenio-CSIC, València)
Bibl.: Ciruelo (1537), Reprobación de las ...
Rodrigo Pertegàs (1906), "Los «saludadors» valencianos en ...", p. 220
Doñate Sebastià (1980), "Saludadores y médicos en la Baja ...", pp. 807-808
Martí Soro (1987), Historia de Villanueva de ..., pp. 180-181
López Terrada (2002), "Las prácticas médicas ..."
Campagne (2007), "Charismatic healers on Iberian ..."
Tausiet (2009), "Healing virtue: saludadores ..."
López Terrada (2009), "Medical pluralism in the Iberian ..."
Porcar (2012), Coses evengudes en la ciutat y ..., p. 114
Altres dicc.: DCVB: Present però incomplet – Faraudo: Absent – Coromines: Present però incomplet – Corachan: Present però incomplet
Carmel Ferragud
|