|
foc salvatge
loc. m. s.Publicació de la fitxa: 2020-05-09
Darrera modificació: 2020-05-09
Bases de dades: Sciència.cat
fig. med men Denominació aplicada a diverses malalties cutànies greus, generalment incurables, algunes de les quals cursaven amb gangrena. La terminologia i el seu significat varià segons l'època, les fonts i els mateixos autors mèdics, entre els quals la identificació ja era polèmica. Les fonts de l'època moderna també l'apliquen a animals.
L'origen de l'expressió vulgar “foc salvatge” sembla trobar-se en la llatina ignis sacer. En temps altmedievals, aquesta denominació mèdica era un sinònim per a la malaltia cutània coneguda com a erisipela, tal com es pot comprovar en les Etymologiae d'Isidor de Sevilla (Rapetti 2017: 106). Amb l'adveniment de la medicina àrab, aquesta terminologia i les malalties a les quals es referia passaren a l'àmbit dels apostemes o abscessos. Aquesta expressió i la sinònima de “foc de sant Antoni", tant o més freqüent, començaren a aparèixer en el panorama mèdic a partir del desenvolupament de la cirurgia a l'entorn universitari i, particularment, en el de Montpeller. En aquest context montpellerí, la malaltia és mencionada per Gilbert l'Anglès, Lanfranc de Milà, Bernat de Gordon, Enric de Mondeville i Guiu de Chaulhac a les seves obres. Durant el període baixmedieval, aquestes expressions eren emprades per designar qualsevol malaltia gangrenosa, independentment de l'etiologia que tingués (Foscati 2013 i 2019; Aichinger 2009: 46-47). Així es pot comprovar, per exemple, a la València del segle XV, on s'emprava la denominació de “foc de Sant Antoni” per referir-se a un membre gangrenat com a conseqüència d'una ferida que calia amputar (Ferragud 2015: 246). A l'Edat Moderna l'expressió també s'aplicà a patologies animals (Agustí, Secrets, Barcelona, 1617, f. 174v). És possible que el terme "foc" tingués l'origen en la voluntat de reflectir l'efecte d'aquelles devastadores malalties —considerades càstig diví i, a la vegada, infernals— que actuaven com un foc, ennegrint i carbonitzant un membre, i conduint a una mort segura.
L'ús erroni del diagnòstic restrospectiu, que vinculà el “foc salvatge” o “foc de sant Antoni” unívocament amb la malaltia que llavors es descrigué i fou anomenada ergotisme, començà a l'entorn montpellerí en el segle XVIII, quan es mirà al passat per identificar-ne l'origen. La relació entre aquesta malaltia i el paràsit del cereal s'havia establert, precisament, a França durant el segle XVII. Tal com des de llavors es coneix, l'ergotisme és una malaltia infecciosa i contagiosa, que es manifesta amb granulació vermella de la pell o les mucoses, coïssor, fred sobtada a les extremitats i, si l'agent causant persisteix, gangrena seca, amb ennegriment del membre afectat i una gran cremor, o bé, en una segona forma, fortes convulsions, psicosi, paràlisi i al·lucinacions (antigament enteses com a possessions diabòliques), acompanyades d'intensos dolors. La forma gangrenosa condueix a l'amputació de les extremitats afectades, a vegades totes, i la segona, a la mort del malalt; en les dones prenyades provoca avortaments. És conseqüència d'una intoxicació continuada produïda per la ingestió d'aliments elaborats amb cereals infectats pel fong conegut com banya del sègol o ergot (Claviceps purpurea, arribat a Europa des de l'Àsia central en el s. IX), al qual és especialment sensible el sègol (Secale cereale), antigament el cereal més a l'abast dels desfavorits.
Contra les malalties temibles que antigament eren designades amb els noms de “foc salvatge”, “foc de sant Antoni” i altres (entre les quals hi havia la que només modernament ha estat identificada com a ergotisme) fou invocat sant Marçal al Llemosí, al s. X, i sant Antoni Abat al Delfinat, al s. XI. La difusió d'aquest darrer culte portà a la fundació (1089) de l'orde de hospitaler de Sant Antoni, més tard dels Canonges regulars de sant Antoni (C.R.S.Ant.), o antonians, que creà convents-hospital per a recollir-hi i atendre'n els malalts arreu de l'Europa occidental (Rapetti 2017). A la Corona d'Aragó tingué presència diversa. Tomàs i Salvà (1996: 72-73 i 132-135), a l'estudiar l'hospital dels antonians de Mallorca, s'adonà que a les illes Balears, a l'època medieval, no hi havia hagut ni producció ni comerç de sègol i que tampoc hi havia constància de cap epidèmia identificable amb l'ergotisme. Assumint el diagnòstic retrospectiu, la difusió dels antonians s'ha vinculat, en els últims segles, a la lluita contra l'ergotisme, exclusivament. Ara bé, a l'hospital mallorquí s'atenien pacients de molt diverses patologies cutànies o que transcendien a la pell, i això no era una especificitat de Mallorca, com conclou l'esmentat autor, sinó que era el més comú a tot arreu. A l'època medieval, l'ergotisme podia ser una de les malalties ateses en aquests hospitals, però només per a l'Edat Moderna hi ha dades fiables que aquesta malaltia i no una altra fos un problema greu i massiu, que és quan es començà a conceptualitzar tal com s'entén avui.
A conseqüència d'aquesta realitat històrica canviant, de la concurrència entre fonts mèdiques i no mèdiques, i del desacord entre els mateixos autors mèdics, la història de la variació terminològica i dels canvis semàntics d'aquest nom i dels altres que n'eren més o menys sinònims és extraordinària.
“A sanar foch salvatge e foch gresch”
Pere Hispà, Tresor de pobres, Traductor: Anònim, BC 864, núm. 70
[Barcelona?, s. XIII ex.]
“Contra foch salvatge”
Guillem de Vilaplana, Receptari de Guillem de Vilaplana, núm. 111
[Solsona, c. 1292-1318]
“Item, a foch salvatge e a buayes, hec verba”
Benvinguda de Mallnovell, Eixarms per a diverses malalties (ADB VP 1bis)
[Mosqueroles (Vallès Oriental), 1310]
“d'u se pega en altre axí com a foch salvatge”
Jaume d'Agramont, Regiment de preservació de pestilència, art. 2, part 2, cap. 1 (f. 6ra)
[Lleida, 24 abril 1348]
“A hom que ha foch salvayge”
Joan Martina, Receptari de Joan Martina, núm. 30
[Sabadell, 1439]
“A foc salvatge qui és dit miagre”
Anònim, Eixarms i receptes per a diverses malalties i altres finalitats (AHPB 187/18), núm. 4
[Barcelona, 1459]
“e sbalaÿda | clamà's del lloch: | «Baix», dix, «gran foch, | cert, m'à lexat | tot escorchat. | Par foch salvatge!»”
Jaume Roig, Magnifich mossen Johan [Espill], v. 3263
[València, c. 1460]
SIN.: foc gresc
foc pèrsic
foc sacre
foc de sant Antoni
foc de sant Marçal
foc volant (Agustí 1617)
foc volatge (mod.)
foc sagrat (mod.)
miagre
FORMES: foch salvatge; foch salvayge
Notes: El DCVB només n'aporta un testimoni de l'Espill (v. 5250). Faraudo, a més d'un altre testimoni d'aquesta obra (v. 3263), presenta els d'Agramunt, Regiment, i el Receptari de misser Joan, i l'assimila a foc de sant Antoni a partir d'un altre testimoni d'aquesta última obra. El DCVB n'indica la sinonímia amb foc de sant Antoni, foc de sant Marçal, foc volatge i foc volant (a partir d'Agustí, Secrets, f. 174v, que identifica el primer amb foc volant, però no dóna testimonis anteriors de cap d'ells). Nebrija-Busa 1507 identifica foc de sant Antoni i foc de sant Marçal amb ignis sacer ('foc sagrat'). Pou 1575 tradueix foc de sant Antoni per ignis sacer (és l'únic que recull Coromines s.v. foc). Castelli 1713, s.v. ignis, identifica ignis sylvaticus amb ignis volaticus i ignis volagrius. Altres sinònims: foc gresc ('foc grec'), potser per analogia amb els efectes de la substància inflamable d'aquest nom emprada en la guerra; 'foc pèrsic' (ignis persicus), present a Teodoric, Cirurgia, llib. I, cap. 16; 'foc infernal' o 'de l'infern'. Corachan remet a l'Espill i el fa sinònim de foc de sant Antoni, que, a partir d'Avicenna i d'un ms. propi del s. XVIII (Antoni Cererols, Tractatus parvus de flobotomia), defineix com a "espècie de gangrena o ergotisme que afectava tot el cos, acompanyat de xardor i dolor intolerables, que féu estralls a França i països veïns en el segle XI. Per a alguns era una erisipela" (Torre, Thesaurus verborum, 1640, s.v.). També l'assimila a foc gresc (Avicenna), defineix foc sagrat com a erisipela, ergotisme o zòster, i diferencia aquest i l'anterior de foc pèrsic i de foc de sant Marçal. En un eixarm transmès a mitjan s. XV s'assimila a 'miagre', terme absent dels diccionaris. Per a la polèmica terminològica entre els autors mèdics, vegeu foc pèrsic.
Alguns altres testimonis mèdics posteriors de foc salvatge: Receptari de mestre Miquel, núm. 18; Tresor de pobres, BHUV 216, núm. 1.38, 2.78 i 2.151; Receptari de Sevilla I, núm. 72 i 152; Receptari de misser Joan, núm. 91; Receptari de Nàpols, núm. 32; Joan Llopis, Sumari de medecines, núm. 66.
Il·lustracions: Temptacions de sant Antoni, retaule dels antonins d'Issenheim, 1512-1516 (Musée Unterlinden, Colmar, França)  - detall
Bibl.: Pou (1575), Thesaurus puerilis, ubi quae de ..., p. 237
Nicaise (1890), La Grande chirurgie de maître ..., pp. 712-713
Tomàs i Salvà (1996), El foc de Sant Antoni a Mallorca ...
Agramont (1998), Regiment de preservació de ..., p. 75 ('foch salvatge')
Moran i Ocerinjauregui (1999), "El foc (de sant Antoni) en els ..."
Agustí (2007), Llibre dels secrets de ... [Barcelona, 1617], f. 174v
Aichinger (2009), El fuego de San Antón y los ...
Foscati (2013), Ignis sacer: una storia culturale ...
Ferragud (2015), "Wounds, amputations, and expert ...", pp. 246-247
Rapetti (2017), L'espansione degli Ospedalieri di ...
Foscati (2019), Saint Anthony's Fire from ...
Altres dicc.: DCVB: Present però incomplet – Faraudo: Present però incomplet – Coromines: Absent – Corachan: Present però incomplet
Lluís Cifuentes; Carmel Ferragud
|
