Isabel Lobo Satué (1953-2020)
La nova pesta desfermada aquest 2020 s'ha endut, aquest dilluns 6 d'abril, la nostra col·lega i amiga Isabel Lobo Satué, que, després d'un any amb preocupants problemes de salut, no ha tingut prou forces per a lluitar contra la malaltia. Isabel Lobo era metgessa de formació, especialitzada en cirurgia plàstica, amb una llicenciatura per la Universitat de Saragossa (1976) i altres títols. Nascuda en una família d'orígens lleonesos (Zamora), havia deixat el seu estimat País Basc natal (era filla de Tolosa, a Guipúscoa, on tornava regularment i hi mantenia intenses relacions) i una promesa de feina estable com a metge a l'hospital de N. S. de Arantzazu de Sant Sebastià per a anar a casar-se i a viure a Catalunya (1988). El seu caràcter incombustiblement esforçat la va fer mare, ja en edat avançada, de dos nois bessons. A Catalunya, va sentir aviat una gran estima i compromís pel país, va fer-se ràpidament amb el domini del català, i va voler que els seus fills coneguessin tant aquesta llengua com l'euskera, que ella també parlava.
El seu do per a les relacions públiques, també incombustible, unit a la seva curiositat intel·lectual, van portar-la a interessar-se per la història de la medicina, en particular la relativa a la hidrologia mèdica, sobre la qual va obtenir una diplomatura a la Universitat de Nancy I. També va obtenir un màster en medicina estètica (Sociedad Española de Medicina Estética) i una diplomatura en homeopatia (Centro de Enseñanza y Desarrollo de la Homeopatía). No va dubtar a sumar-se a associacions, participar en congressos, començar a preparar una tesi doctoral sobre aquell tema a la Catalunya contemporània, sota la direcció de Jacint Corbella, de la Universitat de Barcelona (que les circumstàncies biogràfiques no li van permetre acabar), i contactar amb altres especialistes. Entre molts altres, va tractar i establir col·laboracions amb l'especialista en termalisme i climatologia mèdiques Michel Boulangé (Univ. Nancy I), l'enginyer de mines Fernando Pedrazuela (Sección de Minas de Segovia, Junta de Castilla y León), el geòleg Josep Maria Mata i Perelló (Univ. Politècnica de Catalunya, Manresa), l'historiador de la medicina Jon Arrizabalaga (Institució Milà i Fontanals, CSIC) o l'autor d'aquest text, que hi ha tingut amistat des de l'inici dels anys 1990.
De la mateixa manera, va bastir vincles de col·laboració amb la xarxa internacional Geocrítica de la Universitat de Barcelona, que van donar altres fruits. Així, gràcies a la seva iniciativa, vaig poder participar en una Història termal de Caldes de Montbui (2002) coordinada per Mercè Tatjer, que ella, a més d'escriure-hi un capítol, va codirigir de fet i impulsar des del primer moment, fins a aconseguir-ne la culminació. A partir d'aquesta col·laboració, el seu interès pel vocabulari tècnic de la hidrologia, que ja s'havia manifestat en un breu opuscle publicat pel TERMCAT en l'any 2000, i que va seguir, ara amb perspectiva històrica, a l'apèndix del llibre esmentat, prenia forma, sobretot, en un vocabulari general, gairebé acabat i que queda pendent d'una revisió filològica especialitzada. Tenaç com era, va pensar que era l'hora de reprendre el doctorat, i em va confiar la direcció d'un nou projecte de tesi doctoral, centrat en l'experiència de Caldes, sobre L'obra dels germans Broquetas a la Catalunya moderna en el context de la hidrologia mèdica europea de l’època, que va matricular al programa d'Història de la ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona en el curs 2016-2017. Aquesta tesi en curs, centrada en una excepcional monografia de 1790 sobre les aigües termals de Caldes de Montbui, la convertia en membre de l'equip de Sciència.cat i del seu projecte de recerca finançat. La seva pàgina d'Academia és una mostra dels seus interessos i de les iniciatives que procurava mantenir.
Els interessos de la nostra Isabel Lobo eren molt més variats que això, però. No és possible ser exhaustius aquí, perquè va seguir cursos de matèries tan diverses com la paleografia, la genealogia i l'heràldica, la joieria, l'esgrima o la pintura, a la qual es dedicava amb entusiasme. No em vull oblidar tampoc dels seus compromisos públics, en especial com a membre de la seva apreciada Real Sociedad Bascongada de los Amigos del País.
Contra tot pronòstic, contra tota justícia, la Isabel ens ha deixat. Ens queden, però, els anys viscuts amb la seva amistat, el seu exemple, aquell treure forces de flaquesa en tot moment, aquell no deixar de ser-hi i d'insistir perquè els altres no hi manquessin, la seva alegria i vitalitat, i, per sempre, el seu record.
Sit tibi terra levis
Lluís Cifuentes
Barcelona, 7/4/2020