L'art de la menescalia i els seus practicants a la Baixa Edat Mitjana

El valor dels equins i de la seva salut

Autor: 

Carmel Ferragud

Origen i activitats dels menescals

L'origen de la menescalia medieval es troba en els ferradors que, proveïts d'un bagatge mèdic producte de l'empirisme, acabarien per especialitzar-se cada vegada més en la cura dels equins fins a esdevenir professionals de gran consideració entre determinats sectors de la societat, sobretot a l'àmbit urbà (fig. 1). Les competències de ferrers i menescals es confongueren durant tota la Baixa Edat Mitjana perquè uns i altres tan bon punt ferraven equins com els guarien de les malalties. Els escrivans empraven qualsevol d'aquells apel·latius i, fins i tot, utilitzaven els mots combinats ferrer-menescal. Tal com passà amb el canvi de denominació de barber a barber-cirurgià, la incorporació del terme menescal era sinònim de progrés econòmic i social aconseguit gràcies, entre altres aspectes, a l'accés als llibres traduïts al català que circulaven abundosament durant el període baixmedieval i que els permeteren assolir els continguts teòrics del seu «art» o ofici.

L'afinitat entre les tasques dels ferrers i els menescals té encara més manifestacions, com ara el fet que formaren part de les mateixes confraries i gremis durant segles, accediren conjuntament als consells municipals i coincidiren en les vies d'aprenentatge segons l'anomenat 'sistema obert', mitjançant l'afermament amb un oficial. En aquest sentit, compartien accions tècniques similars, fonamentals per al bon ús i la salut dels equins, com ara la col·locació de les ferradures i els frens —tasca també efectuada pels freners, especialitzats en fabricar-los—, elements d'una gran varietat i complexitat (fig. 2). Per això aquestes tasques eren descrites en els tractats de menescalia de l'època, ja que resultaven essencials per al bon pas del cavall, però, també perquè tenien aplicacions terapèutiques, sobretot a l'hora de corregir determinats defectes naturals dels equins.

Les fonts conservades indiquen que durant l'Edat Mitjana els menescals es dedicaven exclusivament a la cura d'equins, però potser es tracta d'un problema de visibilitat documental i no s'hauria d'excloure que, si més no en algunes circumstàncies, també tractessin altres animals utilitzant els principis teòrics i pràctics de la menescalia, com sí que es confirma per a l'època moderna. És molt probable que, en àmbits urbans, el menescal intervingués exclusivament sobre els equins, amb diferència els animals de més valor pecuniari, i, en àmbits rurals, s'ocupés també de la cura dels animals útils en les tasques del camp i en l'explotació rústica: a la ciutat tindria feina més que suficient amb els equins que hi circulaven a diari, mentre que al camp dedicar-se també a altres animals de menys qualitat però més nombrosos devia ser especialment profitós, per molt que els propietaris tendissin a ser més reticents a fer-hi despeses sanitàries i sovint preferissin un recanvi ràpid per altres exemplars (fig. 3).

De fet, els menescals van tenir activitats molt variades, des de la selecció dels animals, la doma (en aquest cas, els individus especialitzats rebien el nom de 'picadors'), l'enfrenament, la col·locació de ferradures i el treball del metall en general, la compra-venda de bestiar, i la cura de la salut i el guariment de les malalties dels equins (fig. 4).

Valoració de la menescalia i dels menescals

La valoració de la menescalia i dels seus practicants va ser cada vegada més gran, i la confiança i el recurs al menescal, com a expert en possessió del bagatge intel·lectual i pràctic adient (l'«art de la menescalia») capaç de solucionar els problemes de salut dels animals, millorar-ne l'estat i assegurar-ne la perdurabilitat, es féu cada vegada més evident. Per a una societat que valorava tant els equins, peça clau del benestar dels humans, es convertí en un individu altament preat. La seva perícia permetia, per exemple, establir, mitjançant informes sol·licitats per les autoritats judicials, la presència de vendes fraudulentes d'animals amb malalties encobertes o bé de maltractaments intencionats. 

Molts municipis, particularment de rang mitjà, decidiren contractar els serveis de menescals que atenguessin les «bèsties» del veïnat. En aquest sentit, són ben coneguts els acords continuats amb menescals per banda de municipis valencians des de mitjan segle XIV, com ara a Castelló de la Plana i a Vila-real, i durtant el segle XV, com a Alzira o a Elx.

Una llarga tradició va fer que els musulmans tinguessin un especial protagonisme en aquesta dedicació sanitària a la Corona d'Aragó, especialment al regne de València. La seva perícia i fama fou tal que tots els reis utilitzaren els serveis de menescals musulmans, i pertanyents a dues famílies concretes, els Bellvís i els Abenxoha. En canvi, no sembla que els jueus tinguessin cap protagonisme en la pràctica de la menescalia i mai n'hem pogut documentar cap que exercís aquest ofici. Semblantment, la documentació consultada indicaria que les dones, que tant exercien de metgesses i cirurgianes com regentaven una apotecaria, no desenvoluparen cap activitat en l'àmbit de la medicina animal, però tot i així no s'hauria d'excloure aquesta opció (fig. 5).

La menescalia, doctrina veterinària

La menescalia mostrà una clara identitat de pressupòsits teòrics amb el galenisme, en el qual es fonamentava la medicina universitària vigent durant l'Edat Mitjana, i amb la filosofia natural aristotèlica que l'emmarcava i li donava la consistència d'una scientia. Amb aquest paradigma es podien diagnosticar les malalties, és a dir, conèixer les seves causes i oferir-hi un tractament, perquè, com a pas previ, ajudava a comprendre el cos i el seu funcionament. L'esquema teòric es fonamentava, doncs, en els elements, les complexions i els humors, i, més concretament, en les coses naturals, les no naturals i les contranaturals, els principals components d'aquella doctrina mèdica . Aquesta identitat de pressupòsits doctrinals es pot observar clarament en els tractats de menescalia (fig. 2, 4, 6, 11-13), que assumeixen la patologia comparada home-animal, i en moltes receptes, que es declaren vàlides tant per a humans com per a animals indistintament. Per això, en determinades circumstàncies, els menescals pogueren actuar sobre els humans i els metges sobre els animals.

Ara bé, el complex esquema conceptual en el que es movia el metge medieval per tal d'establir el seu diagnòstic i pronòstic i situar l'acció terapèutica no podia estar d'igual manera a l'abast dels menescals, que no havien pogut estudiar a la universitat perquè no hi existien els estudis sobre la seva tasca. A més a més, no dominaven el llatí i, per tant, no podien assolir els coneixements propis de la medicina escolàstica. Tot i amb això, en funció de la formació inicial que tenien i que anaven consolidant amb les lectures i l'experiència, els menescals tindrien més o menys a l'abast les possibilitats d'aplicar amb major o menor rigor els principis de la menescalia, que els arribaven en textos doctrinals i pràctics escrits en llatí i, cada vegada més sovint, traduïts o directament redactats en la llengua parlada.

A l'hora de tenir cura dels cavalls, els tractats de menescalia posen l'èmfasi en el règim preventiu, constituït per l'alimentació, el lloc on l'animal reposa habitualment (l'estable) i la sagnia terapèutica (fig. 7). Però, com en el cas dels humans, quan el règim preventiu fallava i la malaltia feia acte de presència, la terapèutica feia ús de tres accions, que s'aplicaven per aquest ordre, si calia de manera successiva: el recurs a la dieta, l'ús de fàrmacs, d'origen vegetal, animal o mineral, i la cirurgia.

L'exercici pràctic

El ferrament i la medicació dels animals es feien habitualment a l'aire lliure, molt sovint als carrers propers a les portes d'entrada i sortida de les ciutats, als hostals i les seves rodalies, i especialment a les places, on de manera preferent solien ubicar-se les cases i els obradors dels menescals. Aquesta preferència s'explica perquè les places eren els espais on solien efectuar-se les transaccions i les contractacions, i lògicament hi transitava un gran nombre de persones i bèsties. Era on s'instal·laven les escrivanies notarials, les seus dels òrgans de govern i els temples. Al capdavall, les places eren l'espai de la sociabilitat, on tothom acudia i es trobava pels més diversos afers. Per als menescals, com per als altres oficis, tenir l'obrador en una plaça oferia unes possibilitats incomparables, en publicitat i clientela.

Els menescals efectuaven les seves activitats en ple carrer, davant mateix de l'obrador. Una mena de vela o tenda, que se sostenia amb dos pals encastats a la paret de l'edifici, servia per fer ombra i protegir els clients, els animals, els mateixos menescals i els ajudants o aprenents que solien tenir mentre es realitzaven les tasques oportunes en aquest espai. Entre els motius que expliquen aquesta disposició hi ha els publicitaris, els pràctics i també els de caire sanitari. Si l'activitat a la vista de tothom cridava clientela, la penombra habitual a l'interior dels edificis, a penes il·luminats amb llums d'oli o candeles de cera, obligava a efectuar les tasques a l'exterior. Hi ajudaven també les necessitats d'espai i de renovació de l'aire, contínuament corromput —segons la doctrina galènica— per les defecacions, les orines i les emissions de sang producte de les sagnies. Però a les ciutats, cada vegada més medicalitzades, aquesta forma de tenir cura dels equins provocava situacions alarmants des del punt de vista sanitari i les autoritats, que impulsaven les primeres accions de sanejament urbà que es veien a Europa des de l'Antiguitat, començaren a actuar per evitar aquesta 'contaminació ambiental'.

Segons el client, el valor de l'animal i el tipus de tractament a efectuar, els menescals devien prendre en consideració l'establiment d'un contracte notarial, tal com passava en la medicina humana. Però, per norma general, els clients devien acudir directament als obradors dels menescals on aquests durien a terme les tasques necessàries per a la salut de l'animal, i el pagament s'efectuaria allà mateix, encara que de ben segur que també s'ajornava, atès el pes del petit crèdit en tota mena de transaccions a l'època.

Formació dels menescals i regulació de l'ofici

L'afermament era el mecanisme contractual mitjançant el qual s'adquirien els coneixements dels oficis de caràcter artesanal, gràcies a la transmissió que en feien els mestres als seus macips o macipes, aprenents o 'afermats' (fig. 6-8). Aquests infants i joves d'entre sis i vint anys aproximadament, abandonaven la llar familiar per establir-se en la casa d'un patró on residirien durant un període variable, segons els casos, el mínim indispensable per assolir els coneixements necessaris i poder-se establir per compte propi. No se sap quin paper jugaven els manuals de menescalia en aquest procés, però la possessió d'obres especialitzades per part dels menescals està ben documentada. Aquests manuals sovint eren escrits per nobles (fig. 15), molt interessats per tot el que es relacionava amb els cavalls, però alguns menescals també en van escriure.

Tal com s'esdevingué amb la medicina humana, s'inicià un procés de filtració i control dels practicants de la menescalia a través d'un sistema d'exàmens i d'expedició de llicències controlat per les autoritats municipals, que s'inicià a la ciutat de València l'any 1436 —un segle després que el sistema hi hagués estat imposat als professionals de la medicina—, i que va estar vigent fins a la Nova Planta borbònica (1707).

Els menescals tingueren una presència destacada en les corts reials i nobiliàries, on es féu necessària per la itinerància contínua de les primeres i la dedicació permanent d'unes i altres a les activitats bèl·liques, en les quals la cavalleria tenia un paper clau (fig. 9-10). D'acord amb les Ordinacions de la cort de Pere el Cerimoniós (1344), basades en les Lleis palatines del regne de Mallorca (1337), el menescal formava part de la munió de persones que, sota l'alta direcció del cavallerís, s'ocupaven de tenir cura («pensar») dels cavalls i dels estables reials, en particular del condicionament, l'alimentació o el tractament de les bèsties malaltes («afollades»).

A les Ordinacions, juntament amb les obligacions de ferrar i guarir, li eren assignades les d'ensinistrar, domar i enfrenar els animals. El menescal rebia per tot això un salari («quitació»), a més d'altres complements, especialment en temps de guerra, quan havien d'acompanyar l'exèrcit, juntament amb els seus ajudants i l'equipament adient. Abans de l'inici de la campanya, el menescal havia de taxar («estimar») el valor dels animals que acompanyaven l'exèrcit (cavalls de sella, rossins i mules). Quan un d'aquests animals que transportaven els individus que formaven part de l'expedició resultava ferit (fig. 10) o patia alguna malaltia, el seu propietari havia de ser indemnitzat («esmenat»), atenent al valor amb què havia estat taxat l'animal, operació que havia quedat registrada en un llibre en el qual s'especificaven les qualitats i les aptituds de l'animal més el seu valor final. Aquest sistema de retribució i funcionament dissenyat per la casa reial va ser copiat curosament per la noblesa.

La menescalia més enllà dels menescals

No foren pròpiament els menescals els únics a atendre el bestiar. La naturalesa de la seua tasca els obligava a recórrer a ajudants i, així, els obradors comptaven sovint amb mossos i també amb esclaus que contribuïen a la manipulació dels animals i també ajudaven a ampliar la clientela del mestre. De fet, alguns esclaus tenien un domini de la menescalia que els féu creditors de la confiança de la mateixa casa reial (fig. 6-8).

En el cas dels qui tenien les muntures com a eina fonamental de la seua tasca es feia especialment rellevant posseir uns coneixements bàsics que els permeteren tenir cura del seu cavall, especialment en temps de guerra, quan el nombre de menescals que acompanyaven l'exèrcit no solia ser suficient per a assistir totes les cavalleries malmeses. Tant els autors de menescalia, com els dels codis jurídics i les obres literàries manifestaren que tot bon cavaller devia conéixer els rudiments de la menescalia. Així ho féu Manuel Díez, autor d'un dels més destacats tractats de menescalia que circularen als territoris de l'antiga Corona d'Aragó i un dels més difosos de l'època (fig. 4 i 6).

Per altra banda, molts no pogueren permetre's acudir al menescal quan emmalaltien les seues cavalcadures i animals de treball i hagueren d'atendre'ls amb receptes recollides en llibres familiars, construïts gràcies a l'empirisme transmés de generació en generació. Unes col·leccions de receptes que indiquen la penetració social dels coneixements i de l'interès per l'art de la menescalia.

Per tot aço la pràctica de la "menescalia" i l'acció de "menescalcir" —atendre sanitàriament l'animal— transcendiren l'àmbit de l'ofici dels menescals i comparegueren en obres literàries, com ara l'Espill de Jaume Roig, o de didàctica cavalleresca, com el Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull.

Bibliografia

Estudis

  • Ll. Cifuentes, “Cavalls, bous i vaques: sobre manescalia i agronomia a Catalunya entre l'Edat Mitjana i la Moderna”, en J. Batlló, P. Bernat i R. Puig (coord.), Actes de la VI Trobada d'Història de la Ciència i de la Tècnica (Vic, 27, 28 i 29 d'octubre de 2000), Barcelona, 2002, pp. 87-91.
  • Ll. Cifuentes, La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement, Barcelona-Palma, 2002 (segona edició revisada i ampliada el 2006).
  • Ll. Cifuentes, C. Ferragud i Ll. Garcia Ballester, “Els menescals i l'art de la menescalia a la Corona d'Aragó durant la Baixa Edat Mitjana”, en Història de la ramaderia i la veterinària als Països Catalans[=IV Col·loqui d'Història Agrària (maig del 1997)], Barcelona, 1999, pp. 75-98.
  • Ll. Cifuentes i C. Ferragud, “El Libre de la menescalia de Manuel Dies: de espejo de caballeros a manual de albéitares”, Asclepio, 51 (1999), 93-127.
  • M. Cordero del Campillo, “Veterinary medicine in the medieval period: the Christian kingdoms in Spain”, Historiae Medicinae Veterinariae, 22 (1997), 73-96.
  • V. Dualde Pérez, Historia de la albeytería valenciana, València, 1997.
  • C. Ferragud, La cura dels animals: menescals i menescalia a la València medieval, Catarroja, 2009.
  • M. Grau Montserrat (1984): “Medicina a Besalú (s. XIV) (metges, apotecaris i manescals)”, Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca: Annals 1982-83 (1984), 101-133.
  • Y. Poulle-Drieux, “L'hippiatrie dans l'Occident latin du XIII e au XV e siècle”, dins G. Beaujouan, Y. Poulle-Drieux i J.-M. Dureau-Lapeyssonnie, Médecine humaine et vétérinaire à la fin du Moyen Âge, Ginebra-París, 1966, pp. 9-167.
  • B. Prévot i B. Ribémont, Le cheval en France au Moyen Âge. Sa place dans le monde médiéval; sa médecine: l'exemple d'un traité vétérinaire du XIVe siècle, la Cirurgie des chevaux, Orléans, 1994.
  • Á. Sánchez Gozalbo, “La sanidad en el Castellón trecentista (veterinarios, médicos y boticarios)”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 48 (1972), 246-274.
  • C. Sanz Egaña, Historia de la veterinaria española: albeitería, mariscalería, veterinaria, Madrid, 1941.
  • A. de Vilanova, Regimen Almarie (Regimen castra sequentium), ed. Michael R. McVaugh i Lluís Cifuentes, Barcelona, 1998 (Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia, X.2).

Edicions de fonts catalanes

Recursos web

Diccionari català-valencià-balear (DCVB)

  • Diccionari històric i dialectal de la llengua catalana, que inclou una bona mostra del vocabulari tècnic de la menescalia medieval i moderna.

Vocabulari de la llengua catalana medieval

  • Projecte per a la informatització dels glossaris de les meritòries edicions de L. Faraudo de Saint-Germain.

Sciència.cat DB

  • Descripcions de manuscrits i impresos en català, informació sobre les obres i els seus autors, i vocabulari tècnic.

PhiloBiblon BITECA

  • Descripcions de manuscrits i impresos en català.

Quiro News

  • Blog de l'Associació Catalana d'Història de la Veterinària (ACHV).

Notes al marge

1) menescal, albéitar, hipiatra, veterinari

A l'època medieval, el menescal era l'individu que es dedicava a l'atenció mèdica dels equins i, per extensió, dels altres animals de peu rodó, aplicant els coneixements propis de la disciplina coneguda tradicionalment com “art de la menescalia”. Aquests individus, però, no sempre van rebre aquest nom. El mot clàssic grec, tant al món grecorromà com al bizantí, fou el d'hipppiatros ('metge de cavalls'), practicant de la ciència coneguda com “hipiatria”, ja que eren els equins els únics animals atesos per aquests tècnics, sent, possiblement, obra dels pastors (fig. 14) la guarició dels animals de ramat, com s'ha documentat en èpoques posteriors. A l'exèrcit romà existia el "veterinarius", soldat que tenia cura de tots els animals emprats al context militar per qualsevol raó (guerra, càrrega, alimentació o sacrifici).

A l'Occident medieval, amb l'única excepció del centre i oest de la Península Ibèrica, es difongué el mot "menescal". La paraula prové del fràncic marhskalk, ‘el que té cura dels cavalls' (marh = cavall, skalk = el que té cura, el que serveix), en el sentit de tenir responsabilitat sobre ells, que podríem traduir per “cavallerís”. Entre els pobles germànics de la primera Edat Mitjana era un cap militar amb comandament i responsabilitat sobre dotze cavalls i, encara que a vegades podia exercir de veterinari, solia servir-se d'ajudants a l'hora de dispensar atenció sanitària a aquells animals. Aquesta doble funció, militar i veterinària, determinarà els usos de les paraules que derivaren d'aquella: en català, mariscal i menescal (o manescal), en francès maréchal i maréchal-ferrant, en italià marescallo i maniscalco, en anglès marshall, en alemany marstall. A l'Espanya moderna, la paraula mariscal servia per a designar els caps militars però també els veterinaris militars.

Ara bé, a Castella i a Portugal, més influenciats per la cultura islàmica, es difongué l'ús d'albéitar (de l'àrab al-baytar, 'metge de cavalls') per a designar els menescals, i així apareix ja a les Partidas d'Alfons X el Savi. D'altra banda, cal tenir en compte que les llatinitzacions dels mots amb què s'identifiquen aquests pràctics són habituals a la documentació medieval (“menescallus”, “faber”, “faber menescallus”). Les denominacions medievals continuaren en ús fins al desenvolupament de la professionalització contemporània i l'aparició d'escoles i facultats de veterinària a finals de l'època moderna i, sobretot, en les primeres dècades del segle XIX. Des de llavors s'imposà la paraula "veterinari", d'origen romà i que venia a designar un camp d'activitats que anava molt més enllà dels cavalls.

2) menescal / manescal, menescalia / manescalia

Malgrat l'etimologia i les recomanacions dels diccionaris moderns ('manescal', 'manascalia'), optem per ortografiar aquestes paraules amb e en la primera síl·laba, perquè (1) aquesta és la forma emprada als textos escrits per individus amb una formació escripturària i gramatical superior (la documentació oficial, en particular la de la Cancelleria reial, i les còpies dels manuals tècnics de la disciplina més acurades, fins i tot els impresos barcelonins de 1515 i 1523 de l'obra de Manuel Díez), on sempre l'excepció és la forma amb a; i (2), molt especialment, perquè és la que s'ha conservat viva en els parlars occidentals de la llengua catalana. La forma amb a és majoritàriament tardana, producte de la confusió fonètica entre a i e típica dels parlars orientals, i apareix sobretot en textos de segon ordre (sovint receptes o anotacions diverses), escrits per individus amb una formació escripturària i gramatical limitada. A l'hora de fer els primers diccionaris normatius del català (Fabra), es van ignorar massa els parlars occidentals i no es tenia un coneixement cabal ni de la documentació ni dels manuscrits conservats (l'argumentació de Coromines és eloqüent).

Llegendes i procedència de les il·lustracions

1. Ferrer al seu obrador, amb la indumentària típica i voltat de tot l'instrumental. Representació de Vulcà, a Évrard de Conty, Échecs amoureux. París, Bibliothèque nationale de France, ms. Fr. 143, f. 148r (c. 1496-1498).

2. Frens dissenyats per a corregir vicis dels cavalls. Giordano Ruffo, Llibre de menescalia de cavalls. Oxford, Col·lecció particular de Joan Gili (s. XV).

3. Moviment d'animals que entren i surten a la ciutat. Ambrogio Lorenzetti, Effetti del buon governo in campagna. Siena, Palazzo Pubblico, Sala dei Nove (1338-1340).

4. Malalties de les extremitats del cavall. Manuel Díez, Llibre de la menescalia. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 1661, f. 7r. (1502).

5. Dona treballant en una forja. Bíblia Holkham. Londres, British Library, ms. Add. 47682 (2n quart del s. XIV).

6. Manera d'administrar beuratges al cavall. Manuel Díez, Llibre de la menescalia. Sevilla, Biblioteca Colombina, ms. 5-4-46, f . 7v (mitjan s. XV).

7. Aplicació d'una sagnia al cavall. Juan Álvarez de Salamiellas, Libro de menescalcía et de albeytería et de física de las bestias. París. Bibliothèque nationale de France, ms. Esp. 214, f. 28v (c. 1390).

8. Menescal amb el seu ajudant. Juan Álvarez de Salamiellas, Libro de menescalcía et de albeytería et de física de las bestias. París. Bibliothèque nationale de France, ms. Esp. 214 (c. 1390).

9. Combat entre forces de cavalleria. Batalla de Llutxent. Retaule dels Corporals de Daroca. Daroca, Museo de la Colegial de Daroca (s. XV).

10. Cavalls ferits en la guerra. Batalla del Puig. Marçal de Sax, Retaule de Sant Jordi o del Centenar de la Ploma. Londres, Victoria & Albert Museum (1405).

11. Instruccions per sanar o castrar un cavall en un manual de menescalia català. Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ms. A-49 (s. XIV-XV).

12. 'Cirurgia dels cavalls', traducció catalana del tractat de Giordano Ruffo, ms. reial. París, Bibliothèque nationale de France, ms. Esp. 212 (mitjan s. XIV).

13. 'Libro de los caballos' en castellà, còpia de Jaume de Castres, senyor de Camarles. Perpinyà, Médiathèque de Perpignan, ms. 28 (s. XIV-XV).

14. Pastor administrant un medicament a una ovella. Saltiri Luttrell. Londres, British Library, ms. Add. 42130 (c. 1335-1340).

15. Cavaller amb falcó i canilla. Jaume Ferrer II, Sant Julià, al Retaule de Sant Julià d'Aspa. Lleida, Museu de Lleida (mitjan s. XV).

01/02/2011 - Actualitzat: 09/07/2017