La nigromància medieval, l'art de dominar els dimonis

Origen, practicants, llengües i tècniques de la màgia per mitjà dels esperits

Autor: 

Sebastià Giralt

La nigromància entre els sabers medievals

Fins al segle XIII, els intel·lectuals europeus medievals havien menyspreat com a supersticions rurals no solament l'ús de fórmules i rituals d'arrel cristiana, però no acceptats per l'Església, sinó també les pràctiques de la màgia inferior o fetilleria (maleficium). Tanmateix les traduccions llatines de textos màgics i astrològics, realitzades sobretot a la península Ibèrica durant els segles XII i XIII, que van arribar a Occident juntament amb els altres sabers de la tradició grecoaràbiga, van fer reviure la màgia superior de transmissió escrita. En efecte, el poder d’atracció i el prestigi que tenia era molt més gran que els de la fetilleria gràcies tant a una cosmovisió i unes tècniques més complexes, lligades a l’astrologia, com a l'autoritat que li conferien uns orígens antics, sovint mítics, que recolzaven en nombroses obres atribuïdes a Salomó o a Hermes (fig. 11). Quan els nous sabers filosoficonaturals i les arts ocultes es van estendre per l'Europa occidental, els intel·lectuals vinculats a les universitats es van enfrontar a la necessitat de passar-los pel sedàs, tot integrant-los en l'alta cultura quan fossin considerats lícits o, en cas contrari, rebatuts contundentment per mitjà de la fe i la raó.

Així, va ser sobretot durant el segle XIII quan teòlegs i filòsofs naturals –especialment els vinculats a la Universitat de París, com Guillem d’Alvèrnia, Albert el Gran o Tomàs d'Aquino– van començar a distingir entre dos tipus de màgia de tradició escrita (fig. 1). La que de vegades s’anomenava màgia natural (tot i que en aquest cas sovint s’evitava designar-la màgia) era considerada compatible amb la religió cristiana i les ciències. Per contra, la que els seus detractors anomenaven nigromància o màgia negra –i en l'actualitat màgia culta il·lícita o destinativa (adreçada als éssers sobrenaturals), segons denominació de Weill-Parot–, era vista com a contrària a l’ortodòxia cristiana, ja que anava dirigida al domini dels esperits –que els escolàstics consideraven sempre dimonis– amb l'objectiu de servir-se del seu poder. La primera era més propera a les ciències, en la mesura que pretenia conèixer i explotar les propietats ocultes d’origen natural, imbuïdes pels astres, que escapaven al coneixement racional i només es podien descobrir per l’experiència. En canvi, la segona era conceptualment més pròxima a la religió, ja que aspirava a obtenir l'ajuda d'uns poders sobrenaturals per mitjà de ritus i, per això mateix, era la més combatuda per l'Església. Així, doncs, la diversa causalitat –natural o sobrenatural– que s'atribuïa a l’una o a l’altra s'evidencia com el fonament de la diferenciació entre màgia natural i la nigromància. Aquesta distinció es pot trobar, per exemple, en Arnau de Vilanova, que aplica les propietats ocultes i l’astrologia a la medicina alhora que rebutja la nigromància.

Ni la nigromància ni la fetilleria no s'han de confondre amb el que la historiografia actual de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna anomenen bruixeria. La bruixeria no té gairebé relació amb les pràctiques màgiques documentades històricament sinó amb una imatge d'antítesi del cristianisme construïda a partir del segle XIV en la ment dels teòlegs i creients i que, per tant, es podria qualificar més aviat de "antireligió": en comptes de Déu, s’adora l’ésser antitètic, el diable i, en conseqüència, se li atribueix una inversió dels valors i els rituals del cristianisme.

De la necromància antiga a la nigromància medieval

El sentit originari de la paraula necromantia, manllevada pel llatí tardà al grec νεκυομαντεία (nekyomanteía) o νεκρομαντεία (nekromanteía), és el significat especialitzat que tenia en l’Antiguitat (fig. 3), segons indica el seu origen compost: ‘endevinació (μαντεία) a través de la conjuració dels morts (νεκροί)'. Aquesta etimologia va ser recollida per Isidor de Sevilla, el qual insinua que els morts tan sols ressusciten en aparença i, en realitat, els qui vénen atrets per la sang són dimonis. Si bé el sentit primitiu de necromantia no es va oblidar, durant l’Edat Mitjana el terme va ser sovint emprat amb un significat més ampli, potser a partir de l’equiparació d’Isidor i altres autors cristians entre les aparicions dels morts i els dimonis. D’aquesta manera, va esdevenir equivalent al que abans anomenàvem ‘màgia culta il·lícita’ o ‘destinativa’, que incloïa no tan sols pràctiques endevinatòries sinó també experiments per aconseguir il·lusions i beneficis materials o psicològics per mitjà de la invocació d’esperits.

Entesa en aquest sentit, la nigromància és la fusió de pràctiques d’orígens diversos: màgia simpàtica, maleficis, endevinació, sacrificis d’animals i, sobretot, la màgia astral i l’exorcisme. Alguns d’aquests elements es remunten al paganisme grecoromà o germànic, mentre que l’exorcisme prové del mateix culte cristià, si bé empeltat de la tradició jueva, i la màgia astral arriba a l'Occident europeu a través del món àrab per mitjà de fumigacions d’imatges, cercles o miralls amb encens, mirra o altres substàncies.

En l’actualitat, sovint es distingeixen dos grans corrents de la màgia culta medieval: la màgia ritual i la màgia basada en imatges astrals (talismans). Aquestes dues tendències es poden identificar amb la divisió entre la tradició salomònica i l’hermètica, segons els dos personatges mítics als quals s’atribuïen molts apòcrifs d’una i altra branca. Ara bé, tal distinció esdevé borrosa quan acudim a les fonts, atès que en molts escrits de màgia ritual les imatges astrals tenen un paper cabdal, mentre que els rituals no són absents de molts textos de màgia talismànica, atès que les seves operacions també van adreçades a éssers sobrenaturals associats als astres. A més, trobem llibres i manuscrits en què es barregen tots dos corrents.

Els esperits

La influència de l’astrologia és el que porta a situar els experiments nigromàntics amb indicacions temporals precises –hores, dies i llunes ben determinats– d'acord amb els esperits que governen en aquells moments o les condicions astrològiques. Els esperits invocats pels nigromants a partir dels manuals que empraven no són solament els astrals –vinculats als cossos celestes– o els elementals –lligats a les forces naturals de la terra–, que serien, en principi, neutres, sinó també dimonis, àngels i altres esperits ambigus en una confusió sovint indestriable (fig. 2).

Tots aquests esperits d’orígens diferents són considerats per l’ortodòxia indistintament dimonis i la seva invocació és entesa com igualment condemnable, sense salvar ni tan sols la tradició màgica que només invoca els àngels. Els dimonis habiten per tot arreu, com assenyala Tomàs d’Aquino, encara que els teòlegs els situen sobretot a l’aire fosc més baix que és en contacte amb la terra, i estan organitzats en una jerarquia encapçalada per Llucifer.

Aquesta visió jeràrquica es remunta al neoplatonisme a partir de la identificació dels dèmons i les divinitats de l’Antiguitat grecoromana –juntament amb els d’altres religions paganes, com la celta, la germànica i les del Pròxim Orient, per la mateixa voluntat de degradar-les equiparant-les amb la màgia– amb els àngels caiguts de la tradició judeocristiana. La idea de jerarquia és compartida pels nigromants i pels teòlegs, però l’interès per establir amb detall com s’organitza només es veu en els textos ocultistes. Tanmateix, autors escolàstics com Guillem d’Alvèrnia o Arnau de Vilanova sí que fan una vaga referència a la invocació de quatre diables que regnen sobre exèrcits de dimonis repartits a cadascun dels quadrants de la terra (nord, sud, orient, occident), una distribució habitual en nombrosos escrits màgics.

Els nigromants

Contra el que apareix als relats populars, a les obres literàries i als escrits antinigromàntics, en cap dels manuals de màgia conservats no existeix el pacte amb el diable ni l’escarni del culte cristià ni la submissió i adoració del nigromant a Satan sinó que, ben al contrari, és el nigromant qui exigeix obediència als dimonis i a altres esperits gràcies al poder que li confereix Déu. Així es reflecteix en la definició de màgia d’un destacat mag català del segle XIV, Berenguer Ganell: «La màgia és l’art que ensenya a exercitar el control coercitiu sobre els esperits bons i dolents per mitjà del nom de Déu, del nom dels mateixos esperits i de les coses que existeixen en el món. D’aquí deriva que l’art màgica és una ciència de les paraules, perquè cada nom és una paraula...» (fig. 5).

En conseqüència, el mag ha de creure profundament en Déu i abans de realitzar cap operació s’ha de purificar amb un període de castedat, dejuni i oració i amb una ablució amb aigua beneita. En els exorcismes o en els conjurs recorre primer, amb les denominacions més variades, a Déu, Jesucrist, l’Esperit Sant, la Mare de Déu, els sants, els àngels, el Judici Final, el Cel i els ritus cristians, per tal de dominar els esperits, just abans d’invocar també els reis i senyors dels dimonis. Per tant, el nigromant no se situa fora del cristianisme, sinó que, en tot cas, en pot ser considerat un pervertidor i un herètic.

Tanmateix, tal com s’afanyen a denunciar els detractors de la nigromància, no deixa de ser un contrasentit invocar el poder de Déu, directament o a través dels personatges i elements més sagrats, amb finalitats egoistes o malvades, com ara trobar un tresor o, fins i tot, perjudicar algú amb un malefici. Però és clar que no ho semblava pas als qui practicaven la nigromància, puix que el seu fonament era el poder irresistible d’aquestes paraules sobre els dimonis i el terror que els infonien. Arribaven a creure que, gràcies a la puresa ritual i a la concentració psíquica, atenyien un estat sagrat més enllà del bé i del mal.

Els testimonis escrits i les acusacions assenyalen com el principal grup social procliu a practicar la nigromància el clergat (fig. 13), entenent aquest grup en sentit ampli: s’hi inclouria no tan sols tots els sacerdots, frares i monjos, amb una gran desigualtat en la seva formació o dedicació a les tasques religioses, sinó també tots els qui havien pres ordes menors, tant els oficiants religiosos de categoria més baixa –lector, exorcista, escolà– com els estudiants universitaris. Tots ells tenien en comú l’accés a diferents nivells d’aprenentatge, sobretot quant al coneixement dels rituals i del llatí, que els donaven l’accés als manuals de nigromància i a les operacions que s’hi descrivien. Les dades sobre la possessió dels manuscrits de màgia permeten conèixer-ne el usuaris amb més detall: majoritàriament, eren recopilats per clergues amb dedicació religiosa –en general, monjos– i els practicants de la medicina, els alquimistes i els astròlegs eren els següents significatius que col·leccionaven llibres màgics.

Les llengües de la nigromància

El predomini del món clerical i el model que implicava la religió cristiana, amb el llatí com a llengua ritual, expliquen el reduït ús de les llengües vernacles en l’àmbit de la màgia superior il·lícita. Però això no significa que no es traduïssin i s'elaboressin obres màgiques en aquestes llengües, si bé la persecució que tant a l’Edat Mitjana com, sobretot, a l’època moderna van patir els llibres nigromàntics per part de la Inquisició n'ha limitat molt la conservació, especialment a l'àmbit ibèric.

Per aquest motiu, si bé un nombre considerable de textos nigromàntics llatins ha arribat fins a l’actualitat, són força més rares les mostres supervivents en les llengües vernacles, especialment en les romàniques. Les més antigues són les traduccions castellanes del Picatrix i del Liber Razielis sorgides en l’entorn d’Alfons X el Savi (1252-1284), rei molt atret per les arts ocultes i que va incentivar la utilització del castellà com a llengua de cultura, amb nombroses traduccions elaborades sobretot a partir d’originals àrabs. D'aquestes traduccions se'n conserven només alguns fragments inclosos al compendi anomenat Astromagia pel seu editor, que conté també altres obres màgiques (fig. 6-7). Força més tardà és un compendi milanès fet l'any 1446 titulat Necromantia, traduït del llatí al toscà aparentment per encàrrec d’un cortesà vinculat als Visconti (altres obres en italià a les fig. 12 i 15). En canvi, en occità es conserven, de manera desigual, alguns tractats de màgia espiritual escrits originalment en aquesta llengua: el Libre de puritats (fig. 8), preservat en un occità plagat de catalanismes en un còdex vaticà copiat pels volts de 1430 que també conté altres obres de màgia en llatí i en occtà, i el breu Liber experimentorum falsament atribuït a Arnau de Vilanova. No s'ha demostrat que el Picatrix s'hagués traduït al català, com s'ha defensat a partir d'un breu tractat llatí sobre imatges astrals terapèutiques conservat en català en un manuscrit d'Andorra de vers 1430-1440. Aquest tractat, tot i que es va interpolar en la versió llatina del Picatrix, també circulava independentment i és més probable que el text català derivi del text independent.

No es coneix el context on van sorgir tots aquests textos, però alguns apareixen clarament vinculats a l'ambient cortesà. Això fa pensar que la vernacularització de la màgia culta hauria estat impulsada fonamentalment per la consolidació de la cort com a nou focus de difusió dels sabers a partir del segle XIII. Això no vol dir que els textos produïts a la cort o en un entorn proper a la cort no circulessin després per altres contextos socials. Així, les actes inquisitorials deixen constància que Pere Marc, mestre de cases de Barcelona acusat de nigromància, posseïa una col·lecció de llibres de màgia majoritàriament escrits en català, entre els quals hi havia obres tan destacades com el Llibre del Semiforas o la Clavícula de Salomó (en italià a la fig. 15), que li van ser cremats l'any 1440.

Operacions, tècniques, rituals

Les operacions de la màgia ritual han estat classificades per Richard Kieckhefer en tres categories principals segons les seves finalitats: (1) els experiments il·lusoris, que creen al·lucinacions com banquets esplèndids, castells defensats per tropes demoníaques, dimonis en forma de cavalls voladors que transporten l’oficiant al punt de la terra que vulgui, la invisibilitat del mag o la resurrecció dels morts; (2) els experiments psicològics, que infligeixen dolor físic en altres persones o influeixen en el seu esperit per provocar-los amor, odi o bogeria, per guanyar el favor dels poderosos o per obligar algú a actuar d’una manera determinada; i (3), finalment, els experiments endevinatoris, que revelen el passat, el futur, fets distants o ocults amb l’objectiu de trobar tresors, descobrir un lladre o un assassí, etc. L’endevinació sol exigir la col·laboració d’un noi verge, que pot veure els esperits en una superfície reflectora com miralls, vidres –en objectes semblants a les famoses boles de vidre–, una ungla, un líquid dins un recipient o un os. D’altres experiments endevinatoris es basen en la interpretació dels somnis.

Les tècniques fonamentals són els signes i les inscripcions, els conjurs i les accions. Els signes i les inscripcions es tracen a terra amb una espasa o un ganivet o bé amb tinta o sang en un pergamí o una tela. La figura bàsica sol ser un cercle, sobre el qual se situen les inscripcions i altres signes (fig. 10, 14 i 15). El cercle com a catalitzador de poder es remunta a la màgia jueva i grega antigues i la seva funció principal era focalitzar la força de l’oficiant sobre els esperits. Sembla, doncs, que la finalitat de protegir el mag dels esperits n’és una derivació, menys present en els manuals màgics medievals, si bé és la més difosa pels seus detractors i per la literatura. Les inscripcions assenyalen les quatre direccions cardinals, la posició del mag i del nen que actua de mèdium, els noms dels esperits, noms sagrats, etc. Els signes solen ser pentagrames (estrelles de cinc puntes, fig. 9), caràcters astronòmics o d’altres (fig. 11). Les il·lustracions dels manuals també afegeixen objectes necessaris per als rituals, com ara espases, gerres o espelmes, però segurament són tan sols indicacions a fi de situar els objectes màgics, així com les pregàries escrites als costats són probablement per ser recitades més que per ser inscrites.

Els nigromants empraven unes fórmules per conjurar i exorcitzar els esperits amb la mateixa estructura que els exorcismes eclesiàstics (fig. 4): el nucli és un verb d’ordre o de súplica dirigida als esperits, l’adreça dels esperits invocats, els poders divins o demoníacs als quals es recorre per fer-los obeir i, finalment, les instruccions per les quals se'n reclama la presència davant el mag i que especifiquen les demandes a executar. Tot i així, l’objectiu era clarament el contrari dels exorcismes eclesiàstics: en comptes d’allunyar els dimonis pretenien fer-los venir i sotmetre’ls a la seva voluntat perquè fessin realitat els seus desitjos. Tant en un cas com en l’altre els exorcismes es confonen amb els conjurs. Les conjuracions dels mags es recolzaven sovint en pregàries, salms i lletanies cristianes, de vegades de forma repetida.

Les accions executades pels nigromants en les seves operacions consisteixen sobretot en sacrificis i rituals simpàtics. Els mags ofrenen als esperits la sang de gallines, puputs o ratpenats, llet o mel espargides per l’aire o bé cendres, sal o farina posats en gerres, entre altres productes (fig. 6). Els rituals simpàtics, emprats sobretot en la màgia psicològica, simbolitzen allò que es vol aconseguir per mitjà d’imatges o d’altres objectes als quals es transfereix l’acció representada. Les accions van des de colpejar dues simples pedres l’una contra l’altra a fi de provocar enemistats fins a elaborar, el dia i l’hora astrològicament convenients per a l’objectiu cercat, unes imatges contrafetes amb la cera d’uns ciris usats en un funeral, inscrites amb noms, segells o caràcters i fumigades amb ossos i altres substàncies, a les quals es claven unes agulles on es vulgui fer mal abans de ser enterrades.

Obres

  • Alfonso X el Sabio, Astromagia: Ms. Reg. lat. 1283ª, ed. A. D’Agostino, Nàpols, Liguori, 1992.
  • Hermes Trismegistus, Astrologica et divinatoria, ed. G. Bos, Ch. Burnett, Th. Charmasson et al., Turnhout, Brepols (Corpus Christianorum, Continuatio Mediaevalis, 144C / Hermes Latinus, IV.4), 2001.
  • F. Gal - J.-P. Boudet - L. Moulinier-Brogi, Vedrai mirabilia: un libro di magia del Quattrocento, Viella, 2017.
  • R. Kieckhefer, Forbidden Rites: A Necromancer’s Manual of the Fifteenth Century, University Park - Stroud, Pennsylvania State University Press - Sutton, 1997 [reimpr.: 1998].
  • D. Pingree (ed.), Picatrix: the Latin version of the Ghāyat al-Hakīm, Londres, The Warburg Institute, 1986.
  • G. Raimondi, «El Libre de puritats: un trattato medievale catalano per fare amuleti astrologici», Artifara: Rivista di lingue e letterature iberiche e latinoamericane, 1 (2002).
  • J. Véronèse, L'Ars notoria au Moyen Âge: introduction et édition critique, Florència, SISMEL - Edizioni del Galluzzo (Micrologus' Library, 21 / Salomon Latinus, 1), 2007.
  • J. Véronèse, L'Almandal et l'Almadel latins au Moyen Âge: introduction et éditions critiques, Florència, SISMEL - Edizioni del Galluzzo (Micrologus' Library, 46 / Salomon Latinus, 2), 2012.

Bibliografia

  • AA.DD., La magie au Moyen Âge = La magia nel Medioevo, Florència, SISMEL - Edizioni del Galluzzo, 2016.
  • J. Alanyà i Roig, "La praxi màgica d'un prevere vigatà del segle XIV: aportació a l'estudi sobre la màgia a Catalunya", Estudis Castellonencs, 6 [=Miscel·lània d'estudis dedicats a la memòria del Professor Josep Trenchs i Òdena] (1994 - 1995), 53-74.
  • J. Alanyà i Roig, "Nigromància, violència i males arts als Ports de Morella: l'assassinat de Valença de Vinatea (s. XIV)", Papers dels Ports, 1a època, 1 (2002), 1-15.
  • J.-P. Boudet, Entre science et nigromance: astrologie, divination et magie dans l’Occident médiéval (XIIe-XVe siècle), París, Publications de la Sorbonne, 2006.
  • L. Cifuentes, La ciència en català a l’Edat Mitjana i el Renaixement, 2a ed. revisada i ampliada, Barcelona - Palma, Universitat de Barcelona - Universitat de les Illes Balears, 2006.
  • N. Cohn, Europe’s Inner Demons: an Enquiry Inspired by the Great Witch-Hunt, Londres, Chatto-Heinemann for Sussex University Press, 1975 [trad. esp.: Los demonios familiares de Europa, Madrid, Alianza, 1980].
  • C. Fanger (ed.), Conjuring spirits: Texts and Traditions of Late Medieval Ritual Magic, University Park - Stroud, Pennsylvania State University Press - Sutton, 1998.
  • G. Federici Vescovini, Medioevo magico: la magia tra religione e scienza nei secoli XIII e XIV, Torí, UTET, 2008.
  • S. Giralt, “Estudi introductori”, dins Arnau de Vilanova, De reprobacione nigromantice ficcionis, Barcelona, Universitat de Barcelona - Fundació Noguera (Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia, VII.1), 2005.
  • S. Giralt, "The manuscript of a medieval necromancer: magic in Occitan and Latin in ms. Vaticano, BAV, Barb. lat. 3589", Revue d'Histoire des Textes, n. s., 9 (2014), 221-272.
  • S. Giralt, “Magia y ciencia en la Baja Edad Media: la construcción de los límites entre la magia natural y la nigromancia (c. 1230 - c. 1310)”, Clío & Crimen, 7 (2010) (en premsa).
  • S. Giralt, “La fi d’una llegenda: Arnau de Vilanova davant la màgia i l’astrologia”, Mot So Razo (en premsa).
  • J. Hernando i Delgado, "La Inquisición en Cataluña en la Baja Edad Media: un proceso por crimen de herejía contra el ciudadano de Barcelona Pere Marc", Clío & Crímen, 2 (2005), 127-174.
  • R. Kieckhefer, Magic in the Middle Ages, Cambridge, 1989 [trad. esp.: La magia en la Edad Media, Barcelona, Crítica, 1992].
  • F. Klaassen, The Transformations of Magic: Illicit Learned Magic in the Later Middle Ages and Renaissance, University Park, Pennsylvania State University Press, 2013.
  • B. Láng, Unlocked Books: Manuscripts of Learned Magic in the Medieval Libraries of Central Europe, University Park, Pennsylvania State University Press, 2010.
  • P. Lucentini - I. Parri - V. Perrone Compagni (eds.), Hermetism from Late Antiquity to Humanism, Turnhout, Brepols, 2004.
  • P. Lucentini - V. Perrone Compagni, I testi e i codici di Ermete nel Medioevo, Florència, Polistampa, 2001.
  • S. Martí, "Francesc Eiximenis i la màgia", Mot So Razo, 8 (2009), 54-67.
  • M. Ostorero - É. Anheim (eds.), “Le diable en procès: démonologie et sorcellerie à la fin du Moyen Âge”, Médiévales, 44 (2003).
  • S. Page, Magic in the Cloister: Pious Motives, Illicit Interests, and Occult Approaches to the Medieval Universe, University Park, Pennsylvania State University Press, 2013.
  • S. Page - C. Rider (eds.), The Routledge History of Medieval Magic, Londres, Routledge, en premsa.
  • J. de Puig i Oliver, “Nicolau Eimeric i la bruixeria”, dins M. Miquel (coord.), Per bruixa i metzinera: la cacera de bruixes a Catalunya (s. XV-XVII), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2007, pp. 32-53.
  • L. Thorndike, A History of Magic and Experimental Science, 8 vols., Nova York, The Macmillan Company, 1923-1958.
  • J. Véronèse, "La notion d''auteur-magicien' à la fin du Moyen Âge: le cas de l'ermite Pelagius de Majorque († v. 1480)", Médiévales, 51 (2006), 119-138.
  • N. Weill‑Parot, Les 'images astrologiques' au Moyen-Âge et à la Renaissance: spéculations intellectuelles et pratiques magiques (XIIe-XVe siècle), París, Honoré Champion, 2002.

Llegendes i procedència de les il·lustracions

1. Relacions de les diverses modalitats de la màgia amb les ciències i la religió a l'Edat Mitjana. La línia vertical representa la separació entre les pràctiques legítimes i les il·legítimes establerta des de la teologia i la filosofia natural.

2. Astròleg mirant el cel amb un dimoni dins un cercle (Londres, British Library, ms. Royal 6 E VI, f. 396v, Londres, c. 1360-1375).

3. Una famosa escena de necromància antiga: Ulisses consulta els morts en els inferns (Museum of Fine Arts, Boston, c. 440 a.C.).

4. Exorcisme. Detall de les portes de bronze de San Zeno, a Verona (foto: S. Giralt).

5. Zoroastre presentat com a fundador de l’art màgica, dins d’un cercle, sotmentent dos dimonis (Londres, British Library, ms. Yates Thompson 28, f. 51r, Florència, 1425).

6. Un mag sacrificant a Mercuri, a l'Astromagia (Vaticà, BAV, ms. Reg. lat. 1283, f. 33r).

7. La constel·lació de Gèmini, a l'Astromagia (Vaticà, BAV, ms. Reg. lat. 1283, f. 2v).

8. Taula de les figures del signe ascendent segons les hores del dia i la nit, al Libre de puritats (Vaticà, BAV, ms. Barb. lat. 3589, f. 35r, s. XIV), extreta de Raimondi 2002.

9. Figura d’un manual de nigromància: un pentagrama dins un cercle amb noms d’esperits inscrits en cadascun dels quatre punts cardinals i objectes màgics (Munic, Bayerische Staatsbibliothek, ms. CLM 849, ff. 3r-108v).

10. Nigromant dins un cercle (Venècia, Biblioteca Marciana, ms. Lat. VI 245).

11. El Liber Solis, un llibre d’imatges astrals atribuït a Hermes (Darmstadt, Universitäts- und Landesbibliothek, ms. 1410, f. 58v, c. 1550).

12. Inici d’un tractat de màgia astral Di signi solari, en italià (París, BnF, ms. It. 1524, f. 1r).

13. Clergue servint-se de la nigromància per invocar el dimoni perquè l’ajudi a aconseguir la seva estimada (Londres, British Library, ms. Royal 2 B VII, f. 227v, SE d'Anglaterra, c. 1310-1320).

14. Figura nigromàntica (Londres, British Library, ms. Sloane 3854, f. 133v, Anglaterra, s. XIV-1).

15. Figura de la versió italiana de la Clavícula de Salomó (París, BnF, ms. It. 1524, f. 186r).

09/08/2017