T E M E S S C I È N C I A . C A T   
  BIBLIOTECA DIGITAL  CAT - ESP - ENG PRINCIPAL - INICIO - HOME  

L'ART DE LA MENESCALIA I ELS SEUS PRACTICANTS
a la Baixa Edat Mitjana

Imatges dinàmiques

 1

 2

 3

 4

 5

 6

 7

 8

 9

 10

 11

 12




Llegendes i procedència
de les il·lustracions:

1. Ferrer al seu obrador,
amb la indumentària típica
i voltat de tot l'instrumental.
Representació de Vulcà, a
Évrard de Conty, Échecs
amoureux
. París,
Bibliothèque nationale
de France, ms. Fr. 143,
f. 148r (c. 1496-1498).

2. Frens dissenyats per a
corregir vicis dels cavalls.
Giordano Ruffo, Llibre de
menescalia de cavalls
.
Oxford, Col·lecció
particular de Joan Gili
(s. XV).

3. Moviment d'animals que
entren i surten a la ciutat.
Ambrogio Lorenzetti, Effetti
del buon governo in
campagna
. Siena, Palazzo
Pubblico, Sala dei Nove
(1338-1340).

4. Malalties de les
extremitats del cavall.
Manuel Díez, Llibre de la
menescalia
. Barcelona,
Biblioteca de Catalunya,
ms. 1661, f. 7r. (1502).

5. Dona treballant en una
forja. Bíblia Holkham.
Londres, British Library,
ms. Add. 47682 (2n quart
del s. XIV).

6. Manera d'administrar
beuratges al cavall.
Manuel Díez, Llibre de la
menescalia
. Sevilla.
Biblioteca Colombina, ms.
5-4-46, f . 7v (mitjan s. XV).

7. Aplicació d'una sagnia
al cavall. Juan Álvarez de
Salamiellas, Libro de
menescalcía et de albeytería

et de física de las bestias.
París. Bibliothèque
nationale de France, ms.
Esp. 241, f. 28v (c. 1390).

8. Menescal amb el seu
ajudant. Juan Álvarez de
Salamiellas, Libro de
menescalcía et de albeytería

et de física de las bestias.

París. Bibliothèque
nationale de France, ms.
Esp. 241 (c. 1390).

9. Combat entre forces
de cavalleria. Batalla de
Llutxent. Retaule dels
Corporals de Daroca.
Daroca, Museo de la
Colegial de Daroca (s. XV).

10. Cavalls ferits en la
guerra. Batalla del Puig.
Marçal de Sax, Retaule de
Sant Jordi o del Centenar
de la Ploma. Londres,
Victoria & Albert Museum
(1405).

11. Pastor administrant un
medicament a una ovella.
Saltiri Luttrell. Londres,
British Library, ms. Add.
42130 (c. 1335-1340).

12. Cavaller amb falcó i
canilla. Jaume Ferrer II,
Sant Julià, al Retaule de
Sant Julià d'Aspa. Lleida,
Museu de Lleida (mitjan
s. XV).

 

L'art de la menescalia i els seus practicants
La menescalia com a pràctica sanitària i la seua regulació
La menescalia més enllà dels menescals
Bibliografia
Recursos web
Notes al marge

 

L'art de la menescalia i els seus practicants

L'origen de la menescalia medieval es troba en els ferradors que, proveïts d'un bagatge mèdic producte de l'empirisme, acabarien per especialitzar-se cada vegada més en la cura dels equins, fins a esdevenir professionals de gran consideració entre determinats sectors de la societat, sobretot en el marc urbà (fig. 1). Les competències de ferrers i menescals es confongueren durant tota la Baixa Edat Mitjana perquè ambdós tan bon punt ferraven equins com els guarien de les seues malalties. Els escrivans solien designar indistintament aquests personatges amb qualsevol d'ambdós apel·latius, i fins i tot utilitzaven els mots combinats ferrer-menescal. En aquest punt s'ha de fer notar també que, tal com ocorregué amb el canvi de denominació de barber a barber-cirurgià, la incorporació del terme menescal era sinònim de progrés econòmic i social gràcies, entre altres aspectes, a l'accés als llibres traduïts al català que circulaven abundosament durant la Baixa Edat Mitjana i que els permeteren assolir els continguts teòrics del seu art. Tot amb tot, hi ha encara més proves de l'afinitat entre ambdues tasques, com ara el fet que membres de tots dos oficis formaren part de les mateixes confraries i gremis durant segles, accediren conjuntament als consells municipals, coincidiren en les vies d'aprenentatge obert, mitjançant l'afermament amb un oficial, i també constituïren associacions d'ofici comunes. En aquest sentit, compartien accions tècniques comunes, fonamentals per al bon ús i la salut dels equins, com ara, la col·locació de les ferradures i els frens —tasca també efectuada pels freners, especialitzats en la seua fabricació—, de gran varietat i complexitat en els diferents models d'ambdós elements, ferradura i fre, destinats als cavalls (fig. 2). Per això aquestes tasques eren descrites en els tractats de menescalia de l'època, ja que resultaven essencials per al bon pas del cavall, però, a més, perquè des del punt de vista d'aquest art tenien aplicacions terapèutiques, sobretot a l'hora de corregir determinats defectes naturals.

Tot sembla indicar que durant l'Edat Mitjana els menescals es dedicaren exclusivament a la cura d'equins, si bé no es pot excloure que poguessen intervenir sobre altres animals utilitzant els principis teòrics i pràctics que feien servir habitualment, tot i que d'això no en tenim dades explícites. Així, el menescal en àmbits urbans degué intervenir quasi exclusivament sobre els equins, els animals amb diferència de més valor pecuniari, i en àmbits rurals degué fer front a moltes més cures en funció de la utilització preferent de bovins o equins en les tasques al camp, depenent de la regió. És obvi que a la ciutat un menescal tindria feina més que suficient amb els equins que hi circulaven a diari, però en canvi al camp dedicar-se a altres animals hauria estat molt més profitós com a complement a la cura de bestiar gros de menys qualitat, si bé segurament els propietaris serien més reticents a fer-hi despeses mèdiques i preferirien un recanvi ràpid per animals de mitjà o baix preu (fig. 3).

Fet i fet, el grup dels menescals mantingué una gran varietat d'activitats, des de la selecció dels animals, la doma (en aquest cas, els individus especialitzats rebien el nom de "picadors”), l'enfrenament, el posar ferradures i el treball en general del metall, la compra-venda de bestiar, i la cura de la salut i el guariment de les malalties dels equins (fig. 4).

Caldrà pensar, per tant, que segons el client, el valor de l'animal i el tipus de tractament a efectuar, es podria prendre en consideració l'establiment d'un contracte notarial, tal com passava amb la medicina humana. Però, per norma general, els clients acudirien directament als obradors dels menescals on aquests efectuarien les tasques necessàries per a la salut de l'animal, i el pagament s'efectuaria directament en aquest marc laboral-assistencial, per bé que es podria ajornar com en tantes altres actuacions artesanals i mercantils.

La valoració de la menescalia i dels seus practicants va ser cada vegada més gran i la confiança i el recurs al menescal, com l'expert en possessió de l'utillatge intel·lectual i pràctic adient (l'"art de la menescalia") capaç de solucionar problemes de salut dels animals i millorar el seu estat i durada, es féu cada vegada més evident. Per a una societat que valorava tant els equins, peça clau del benestar dels humans, es convertí en un individu altament valorat. La seua perícia permetia, per exemple, establir, mitjançant informes sol·licitats per les autoritats judicials, la presència de vendes fraudulentes d'animals amb malalties encobertes o bé de maltractaments intencionats a animals.

Una llarga tradició va fer que els musulmans tingueren un especial protagonisme en aquesta dedicació sanitària a la Corona d'Aragó, especialment al regne de València. La seua perícia i fama fou tal que tots els reis de la Corona preferiren utilitzar dues famílies concretes de menescals sarraïns per atendre les cavalleries de la casa reial (els Bellvís i els Abenxoha) No sembla en cap cas que els jueus tingueren cap protagonisme en el camp de la menescalia i mai n'hem pogut documentar un de sol que exercira aquest ofici. Semblantment, les dones, que havien practicat tots els oficis relacionats amb la medicina, i és possible trobar-les exercint de metgesses i cirurgianes, quan no regentant una apotecaria, no desenvoluparen, pel que mostren les investigacions fins al moment, cap activitat en l'àmbit de la medicina animal, per bé que no podem excloure aquesta opció del tot (fig. 5).

 
La menescalia com a pràctica sanitària i la seua regulació

L'art de la menescalia mostrà una clara identitat de pressupòsits teòrics amb el galenisme, en el qual es fonamentava la medicina acadèmica vigent durant l'Edat Mitjana, i amb la filosofia natural aristotèlica que l'emmarcava i li donava la consistència d'una scientia. Amb aquest paradigma es podien diagnosticar les malalties, és a dir, conèixer les seues causes i oferir un tractament, perquè, com a pas previ, ajudava a comprendre el cos i el seu funcionament. L'esquema teòric es fonamentava, doncs, en els elements, les complexions i els humors, i més concretament en les coses naturals, no naturals i contranaturals propis d'aquella doctrina mèdica (fig. 6). Aquesta identitat de pressupòsits doctrinals es pot observar clarament en els tractats de menescalia i en els reculls de receptes, en els quals s'aplica la patologia comparada home-animal i es recomana l'aplicació d'algunes indicacions a diverses malalties humanes i animals indistintament. Per això, els menescals pogueren actuar directament sobre els humans en determinades circumstàncies i els metges sobre els animals. Igualment, tampoc no es pot descartar que s'utilitzés el mateix medicament per a animals i persones.

El complex esquema conceptual en el qual es movia el metge medieval per tal d'establir el seu diagnòstic-pronòstic i situar l'acció terapèutica no podia estar d'igual forma a l'abast dels menescals, que no havien pogut estudiar a la universitat perquè no existien els estudis propis per a desenvolupar la seua tasca. A més a més, no dominaven el llatí i no podien assolir els coneixements propis de la medicina escolàstica. Ara bé, cadascú en funció de la seua formació inicial, les seues lectures i la cura per assolir una formació continuada, tindria més o menys a l'abast les possibilitats d'aplicar amb major o menor rigor els principis propis de l'art, els quals els arribaven en textos doctrinals i pràctics escrits en llatí i cada vegada més traduïts o directament redactats en la llengua parlada.

A l'hora de tenir cura dels cavalls, els tractats es fan ressò especialment del regiment preventiu, constituït per l'alimentació, el lloc on reposa habitualment l'animal (l'estable) i la sagnia terapèutica (fig. 7). Però quan el regiment preventiu fallava, aleshores la malaltia feia acte de presència i la terapèutica emprada tenia tres vessants: el recurs a la dieta, l'ús de fàrmacs, fonamentalment d'origen vegetal, i la cirurgia.

L'àmbit més habitual en la pràctica del ferratge i el guariment d'animals foren els carrers, molt freqüentment en les portes d'entrada i sortida de les ciutats, els hostals i les seues rodalies, i especialment les places, on solien ubicar-se preferentment els habitatges i els obradors dels menescals. Aquesta preferència es justifica perquè les places eren espais on s'efectuaven transaccions i contractacions, i lògicament hi transitaven gran nombre de mercaderies, persones i bèsties. Era on s'emplaçaven les escrivanies i les seus de diversos centres de poder, i també s'hi ubicaven les esglésies parroquials, nucli de la vida espiritual. Al capdavall, les places es constituïen en l'espai de sociabilitat per excel·lència, car tothom hi acudia i s'hi trobava pels més diversos afers. Tenir oberta una parada al públic en una plaça conferia una publicitat impagable i afavoria una atracció segura de clientela.

Les activitats dels menescals tenien lloc en ple carrer, davant mateix de l'obrador. Una mena de vela o tenda, que se sostenia amb dos pals a la paret de l'edificació, servia per fer ombra i protegir els clients, els animals, els menescals i els ajudants o aprenents que aquest tinguera, mentre es realitzaven les tasques oportunes en aquest espai. Entre els motius que expliquen aquesta disposició hauríem de considerar, ultra els publicitaris, els de caire sanitari. La penombra habitual a l'interior dels habitatges a penes il·luminats amb làmpares d'oli o candeles de cera, obligaven a executar les tasques a plena llum del dia. A aquest detall, cal afegir necessitats evidents d'espai i de renovació de l'aire corromput contínuament per les defecacions, les orines i les emissions de sang producte de sagnies. Efectivament, aquesta forma d'atendre els equins provocava situacions alarmants des del punt de vista sanitari, i les autoritats començaren a actuar per evitar aquesta “contaminació ambiental”.

L'afermament era el mecanisme contractual mitjançant el qual s'adquirien els coneixements propis dels oficis de caràcter artesanal, gràcies a la transmissió que en feien els mestres als seus macips o macipes, aprenents o afermats (fig. 8). Aquests infants i joves d'entre sis i vint anys aproximadament, abandonaven la llar familiar per establir-se en la casa d'un patró on residirien durant un període variable, segons els casos, el mínim indispensable per a assolir els coneixements necessaris i establir-se individualment en un nou obrador, o bé, en el cas de les xiquetes, per a obtenir el dot necessari per a accedir al matrimoni. No coneixem quin paper jugaven els textos de l'art de la menescalia en aquest procés, però la possessió de textos especialitzats per part dels menescals era una realitat. Aquests textos, sovint eren escrits per nobles, molt interessats per tot el que es relacionava amb els cavalls. Més endavant serien els mateixos menescals els que escriurien sobre la seua disciplina.

Tal com s'esdevingué amb la medicina humana, s'inicià un procés de filtració i control dels practicants de la menescalia a través d'un sistema d'examinacions, dut a terme per tribunals municipals, i expedició de llicències, que s'inicià de forma pionera a València almenys des de 1436 —un segle després que el sistema hagués estat imposat en la mateixa ciutat als professionals de la medicina—, i que va estar vigent fins a la Nova Planta borbònica.

Els menescals tingueren una presència especial en les corts reials i nobiliàries. Això es féu necessari davant la itinerància contínua de les corts reials i la dedicació permanent a les activitats bèl·liques, on la cavalleria desenvolupava un paper clau (fig. 9). D'acord amb les Ordinacions de la cort de Pere el Cerimoniós, el menescal formava part de la munió de persones que, sota l'alta direcció del cavallerís, s'ocupaven de tenir cura ("pensar") dels cavalls i dels estables reials, en particular del condicionament, l'alimentació o el tractament de les bèsties malaltes ("afollades") (fig. 10). Juntament amb les obligacions de ferrar i guarir, es destacaven les de l'ensinistrament, doma i enfrenament. El menescal rebia per tot això un salari ("quitació"), a més d'altres complements, especialment en temps de guerra, quan havien d'acompanyar la host, juntament amb els seus ajudants i l'equipament adient. Abans de l'inici de la campanya, el menescal havia de taxar ("estimar") el valor dels animals que acompanyaven la host (cavalls de sella, rossins i mules). Quan un d'aquests animals que transportaven als individus que formaven part de l'expedició resultava ferit o patia alguna malaltia, el seu propietari havia de ser indemnitzat ("esmenat"), atenent al valor amb què havia estat taxat l'animal, operació que havia quedat registrada en un llibre en el qual s'especificaven les qualitats i les aptituds de l'animal més el seu valor final. Aquest sistema de retribució i funcionament dissenyat per la casa reial va ser copiat curosament per la noblesa.

 
La menescalia més enllà dels menescals

No foren pròpiament els menescals els únics a atendre el bestiar. La naturalesa de la seua tasca els obligava a recórrer a ajudants i, així, els obradors comptaven sovint amb mossos i també amb esclaus que contribuïen a la manipulació dels animals i també ajudaven a ampliar la clientela del mestre. De fet, alguns esclaus tenien un domini de la menescalia que els féu creditors de la confiança de la mateixa casa reial.

En el cas dels qui tenien com a eina fonamental de la seua tasca les muntures es feia especialment rellevant posseir uns coneixements bàsics que li permeteren tenir cura del seu cavall, especialment en temps de guerra, quan el nombre de menescals que acompanyaven l'exèrcit no solia ser suficient per a assistir totes les cavalleries malmeses. Tant els autors de menescalia, com els dels codis jurídics i les obres literàries manifestaren que tot bon cavaller devia conéixer els rudiments de la menescalia. Així ho féu Manuel Díez, autor d'un dels més destacats tractats de menescalia que circularen als territoris de l'antiga Corona d'Aragó i un dels més difosos de l'època.

Per altra banda, molts no pogueren permetre's acudir al menescal quan emmalaltien les seues cavalcadures i animals de treball i hagueren d'atendre'ls amb receptes recollides en llibres familiars, construïts gràcies a l'empirisme transmés de generació en generació (fig. 11). Unes col·leccions de receptes que indiquen la penetració social dels coneixements i de l'interès per l'art de la menescalia.

Per tot aço la pràctica de la "menescalia" i l'acció de "menescalcir" —atendre sanitàriament l'animal— transcendiren l'àmbit de l'ofici dels menescals i comparegueren en obres literàries, com ara l'Espill de Jaume Roig, o de didàctica cavalleresca, com el Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull (fig. 12).

 
Bibliografia

Estudis:

Ll. Cifuentes, “Cavalls, bous i vaques: sobre manescalia i agronomia a Catalunya entre l'Edat Mitjana i la Moderna”, en J. Batlló, P. Bernat i R. Puig (coord.), Actes de la VI Trobada d'Història de la Ciència i de la Tècnica (Vic, 27, 28 i 29 d'octubre de 2000), Barcelona, 2002, pp. 87-91.

Ll. Cifuentes, La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement, Barcelona-Palma, 2002 (segona edició revisada i ampliada el 2006).

Ll. Cifuentes, C. Ferragud i Ll. Garcia Ballester, “Els menescals i l'art de la menescalia a la Corona d'Aragó durant la Baixa Edat Mitjana”, en Història de la ramaderia i la veterinària als Països Catalans [=IV Col·loqui d'Història Agrària (maig del 1997)], Barcelona, 1999, pp. 75-98.

Ll. Cifuentes i C. Ferragud, “El Libre de la menescalia de Manuel Dies: de espejo de caballeros a manual de albéitares”, Asclepio, 51 (1999), 93-127.

M. Cordero del Campillo, “Veterinary medicine in the medieval period: the Christian kingdoms in Spain”, Historiae Medicinae Veterinariae, 22 (1997), 73-96.

V. Dualde Pérez, Historia de la albeytería valenciana, València, 1997.

C. Ferragud, La cura dels animals: menescals i menescalia a la València medieval, Catarroja, 2009.

M. Grau Montserrat (1984): “Medicina a Besalú (s. XIV) (metges, apotecaris i manescals)”, Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca: Annals 1982-83 (1984), 101-133.

Y. Poulle-Drieux, “L'hippiatrie dans l'Occident latin du XIII e au XV e siècle”, dins G. Beaujouan, Y. Poulle-Drieux i J.-M. Dureau-Lapeyssonnie, Médecine humaine et vétérinaire à la fin du Moyen Âge, Ginebra-París, 1966, pp. 9-167.

B. Prévot i B. Ribémont, Le cheval en France au Moyen Âge. Sa place dans le monde médiéval; sa médecine: l'exemple d'un traité vétérinaire du XIVe siècle, la Cirurgie des chevaux, Orléans, 1994.

Á. Sánchez Gozalbo, “La sanidad en el Castellón trecentista (veterinarios, médicos y boticarios)”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 48 (1972), 246-274.

C. Sanz Egaña, Historia de la veterinaria española: albeitería, mariscalería, veterinaria, Madrid, 1941.

A. de Vilanova, Regimen Almarie (Regimen castra sequentium), ed. Michael R. McVaugh i Lluís Cifuentes, Barcelona, 1998 (Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia, X.2).


Edicions de fonts catalanes:

M. Batllori, "Un llibre de manescalia en català a la Biblioteca Universitària de Bolonya", Anuari de l'Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, 5 (1932), 179-223 [reimpr. dins: Obra Completa, vol. 1 (De l'Edat Mitjana), València, 1993, pp. 217-265].

Ll. Faraudo de Saint-Germain, “El texto primitivo inédito del Tractat de les mules de Mossen Dieç”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras, 23-24 (1950-1952), 9-48.

J. Gili (ed.), Lo cavall: tractat de manescalia del segle XV, Oxford, 1985.

J. Gili (ed.), Libre dels cavayls que compós Ypocras: manuscrit del segle XV, Oxford, 1988.

H. Menhardt, "Pharmacologie catalane: un manuscrit catalan dans la bibliothèque de l'êveque à Klagenfurt-Autriche", Anuari de l'Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, 3 (1930), 245-267.

F. Viñas i Serra, "Un libro inédito de veterinaria y equitación", Revista de Gerona, 10, any XI (1886), pp. 142-150.

 
Recursos web

Diccionari català-valencià-balear (DCVB)

Diccionari històric i dialectal de la llengua catalana, que inclou una bona mostra del vocabulari tècnic de la menescalia medieval i moderna.

Vocabulari de la llengua catalana medieval

Projecte per a la informatització dels glossaris de les meritòries edicions de L. Faraudo de Saint-Germain.

Edicions electròniques de Sciència.cat

Recull de recursos a internet amb reproduccions digitals de manuscrits i impresos antics i d'edicions modernes.

PhiloBiblon

Descripcions d'alguns manuscrits i impresos en català.

Quiro news

Blog de l'Associació Catalana d'Història de la Veterinària (ACHV).

 
Notes al marge

1) menescal, albéitar, hipiatra, veterinari

A l'època medieval, el menescal era l'individu que es dedicava a l'atenció mèdica dels equins i, per extensió, dels altres animals de peu rodó, aplicant els coneixements propis de la disciplina coneguda tradicionalment com “art de la menescalia”. Aquests individus, però, no sempre van rebre aquest nom. El mot clàssic grec, tant al món grecoromà com al bizantí, fou el de hipppiatros ('metge de cavalls'), practicant de la ciència coneguda com “hipiatria”, ja que eren els equins els únics animals atesos per aquests tècnics, sent, possiblement, obra dels pastors la guarició dels animals de ramat, com s'ha documentat en èpoques posteriors. A l'exèrcit romà existia el "veterinarius", soldat que tenia cura de tots els animals emprats al context militar per qualsevol raó (guerra, càrrega, alimentació o sacrifici). A l'Occident medieval, amb l'única excepció del centre i oest de la Península Ibèrica, es difongué el mot "menescal". La paraula prové del fràncic marhskalk, ‘el que té cura dels cavalls' (marh = cavall; skalk = el que té cura, el que serveix), en el sentit de tenir responsabilitat sobre ells, que podríem traduir per “cavallerís”. Entre els pobles germànics de la primera Edat Mitjana era un cap militar amb comandament i responsabilitat sobre dotze cavalls i, encara que a vegades podia exercir de veterinari, solia servir-se d'ajudants a l'hora de dispensar atenció sanitària a aquells animals. Aquesta doble funció, militar i veterinària, determinarà els usos de les paraules que derivaren d'aquella: en català, mariscal i menescal (o manescal), en francès maréchal i maréchal-ferrant, en italià marescallo i maniscalco, en anglès marshall, en alemany marstall. A l'Espanya moderna, la paraula mariscal servia per a designar els caps militars però també els veterinaris militars. Ara bé, a Castella i a Portugal, més influenciats per la cultura islàmica, es difongué l'ús d'albéitar (de l'àrab al-baytar, 'metge de cavalls') per a designar els menescals, i així apareix ja a les Partidas d'Alfons X el Savi. D'altra banda, cal tenir en compte que les llatinitzacions dels mots amb què s'identifiquen aquests pràctics són habituals a la documentació medieval (“menescallus”, “faber”, “faber menescallus”). Les denominacions medievals continuaren en ús fins al desenvolupament de la professionalització contemporània i l'aparició d'escoles i facultats de veterinària a finals de l'època moderna i, sobretot, en les primeres dècades del segle XIX. Des de llavors s'imposà la paraula "veterinari", d'origen romà i que venia a designar un camp d'activitats que anava molt més enllà dels cavalls.

2) menescalia / manescalia

Pel que fa a l'ortografia catalana de les paraules "menescal" i "menescalia", malgrat l'etimologia i les recomanacions dels diccionaris moderns, optem per la solució amb e en la primera síl·laba, per tal com aquesta és la forma present de forma majoritària a la documentació oficial (en particular, a la de la Cancelleria reial), la que apareix majoritàriament en les còpies dels llibres de l'art més acurades (observeu que fins i tot l'utilitzen els impresos barcelonins de 1515 i 1523 de l'obra de Manuel Díez), i la que s'ha conservat viva en la toponímia local i en el record en els parlars occidentals de la llengua catalana. La forma amb a és majoritàriament tardana, producte de la confusió fonètica entre a i e, i apareix sobretot en textos de segon ordre (receptaris), escrits per individus gramaticalment ignorants.

 

Creat 1-II-2011  |  Actualitzat 1-IV-2012
Carmel Ferragud
   


Per citar aquest text: Carmel Ferragud, "L'art de la menescalia i els seus practicants a la Baixa Edat Mitjana", Sciència.cat <http://www.sciencia.cat/biblioteca/temes/menescalia.htm>, 1-II-2011 (consultat: *data de la consulta*).