T E M E S S C I È N C I A . C A T   
  BIBLIOTECA DIGITAL  CAT - ESP - ENG PRINCIPAL - INICIO - HOME  

GIROLAMO MANFREDI I EL SEU LIBER DE HOMINE (QUESITS O PERQUENS)
La divulgació mèdica a inicis del Renaixement

Imatges dinàmiques

 1

 2

 3

 4

 5

 6

 7

 8

 9

 

Procedència de les
il·lustracions:

1. Aula universitària en una
facultat de medicina, d'un
ms. amb obres de Galè de
c. 1460 (Dresden, Sächische
Landesbibliothek, ms. Db 93,
f . 503v).

2.Càtedra de medicina, amb
la representació d'Hipòcrates,
Galè i Avicenna amb
indumentària mèdica de la
segona meitat del s. XV
(BnF, Lat. 6966, f. 4r, any
1461).

3. Al·legoria de l'astrologia,
en una edició italiana del
Llunari
de Bernat de
Granollacs (Summario de la
luna
, Venecia, Guilelmus
Anima Mia, Tridenensis,
c. 1489-1490).

4. Libro intitolato Il perché
(Venècia, Licio Spineda,
1600).

5. Quesits o perquens
(Barcelona, Pere Posa, 1499).
“Comença la segona part...
de les coses circa la composició
e phisonomia de l'home”.

6. Marca tipogràfica d'Antonio
del Furno que figura a l'edició
de Saragossa de 1567 de la
traducció castellana del
Liber de homine
.

7. Libro llamado El porqué
(Alcalà de Henares, Juan
Iñíguez de Lequerica, 1587).

8. Representació del coit, un
dels elements del regiment de
sanitat, en un ms. del s. XV del
Tacuinum sanitatis (BnF, Nouv.
Acq. Lat. 1673, f. 100r).

9. Leonardo da Vinci (1452-
1519), estudis de fisiognomonia
humana i de dos cavallers
(Venècia, Gallerie
dell'Accademia).

 

 

Perfil biogràfic
El Liber de homine (Il perché)
Bibliografia
Recursos web
Notes al marge

 

Perfil biogràfic

Girolamo Manfredi (Bolonya, c. 1430-1493) va néixer en el si d'una família d'origen humil en la qual es documenten metges actius des del segle XIII. Segurament va ser per tradició familiar que va adreçar la seva vida professional a l'exercici i l'ensenyament de la medicina. També va conrear l'astrologia, una disciplina que, ben inserida en la cosmovisió de l'època, s'entenia com un instrument útil per a la formació i l'activitat de qualsevol bon metge, encara que de vegades la seva pràctica, i en particular les seves derives deterministes, no van estar allunyades de la polèmica, com ho demostren els casos del famós metge de Pàdua Pietro d'Abano (1248/1250–1315/1316) o el d'Arnau de Vilanova (c. 1240–1311), que van tenir seriosos problemes amb l'Església. El mateix Manfredi va viure un conflicte amb Galeazzo Maria Sforza a causa d'una predicció gens favorable i contínues discussions amb Giovanni Pico della Mirandola.

Girolamo Manfredi va començar els estudis d'arts —el pas previ obligat per a l'accés a la facultat de medicina— a Bolonya. Es va doctorar en arts a Ferrara l'any 1455, data en què ens consta documentat com a lector de lògica i de filosofia a l'Estudi de la ciutat que el va veure néixer. Poc després, el 1459, va rebre la tonsura eclesiàstica. Havent-se doctorat en medicina a Parma el 1466, va obtenir una càtedra a Bolonya, on va llegir medicina i astrologia fins a la seva mort. Durant gairebé trenta anys, doncs, va ser professor de la Universitat de Bolonya, un dels principals centres universitaris d'Occident.

Va exercir la medicina i va ser, també, autor de diverses obres mèdiques i astrològiques, escrites en llatí i en italià, que van assolir una gran difusió gràcies al nou invent de la impremta. Almenys durant divuit anys, Manfredi va publicar prediccions astrològiques amb tant d'èxit que va arribar a tenir una gran reputació. Sabem que Girolamo Manfredi va ser considerat en el seu temps el millor dels astròlegs d'Itàlia, per la qual cosa prínceps i ciutats es van disputar els seus serveis. Fins i tot va ser contractat en una ocasió pel papa Pius II per predir el moment més favorable per fer-se a la mar les naus que havien de lluitar en una croada contra els turcs (1464), que no va arribar a produir-se a causa de la mort inesperada del pontífex.

Manfredi ja era un home d'èxit quan el 1486, encetada la cinquantena, es va casar amb Anna Fontana, descendent d'una conspícua família de Mòdena, amb la qual va tenir dos fills: Constantino i Giovanni. Manfredi havia tingut abans una filla natural, Ginebra, que va ser legitimada pel matrimoni. Va arribar a ser un home amb una sòlida posició econòmica, com ho indica el seu testament, que va redactar en predir la seva pròpia mort. Tenia una casa a Bolonya, un parell més a fora de la ciutat, una biblioteca amb un centenar de llibres, terres i altres béns. En les seves darreres voluntats va disposar que el seu enterrament fos celebrat en la intimitat i sota la llum de les estrelles, evitant així la pompa que hauria estat previsible per a una persona amb la seva biografia.

El prestigi social assolit per Girolamo Manfredi, la seva riquesa i la seva fama són un exemple més de l'èxit que va obtenir entre totes les capes de la població —des de la reialesa i la noblesa fins a les burgesies urbanes— la nova medicina universitària que es va implantar per tota l'Europa occidental a partir del segle XIII. Una medicina basada en el cos doctrinal teòric i pràctic del galenisme i fonamentada en la filosofia natural d'arrel aristotèlica que va aconseguir un doble i ambiciós objectiu: per una banda, va saber transmetre a la societat de l'època l'interès pels problemes de la salut i de la malaltia vistos com a fenòmens naturals i, per l'altra, va obtenir el suport decidit i constant de reis, prínceps, nobles i municipis, suport que es va alimentar del prestigi de la nova medicina i que es va anar estenent progressivament a tots els estaments socials.

 
El Liber de homine (o Il perché)

Girolamo Manfredi va ser autor de diverses obres mèdiques i astrològiques que es van beneficiar de les possibilitats de difusió que oferia la impremta. La primera, cronològicament, i la que es va convertir en el seu èxit editorial més gran és la que va titular Liber de homine (1474), aviat difosa com Il perché, un tractat de divulgació mèdica —aquesta és la raó que el va induir a escriure-la en italià i no en llatí, malgrat el títol inicial— que va posar a l'abast d'un públic ampli els coneixements que atorgava als especialistes la universitat escolàstica.

Escrit en forma de preguntes i respostes, sense tecnicismes ni excessives cites d'autoritats, Il perché inclou un regiment de sanitat i un tractat de fisiognomonia. Els regiments de sanitat eren manuals higienicopràctics preventius destinats a garantir el manteniment de la salut individual i, en alguns casos, col·lectiva, basats en les sis “coses no naturals” del galenisme (l'aire i l'ambient que ens envolten, el menjar i el beure, l'exercici i el repòs, el son i la vigília, la repleció i l'evacuació i els accidents de l'ànim). Els tractats medievals de fisiognomonia —una disciplina estretament vinculada a la filosofia natural i a la medicina— eren obres que permetien determinar el caràcter o la condició psicològica d'una persona a partir dels seus trets físics, que eren analitzats des del cap fins als peus, amb el benentès que cos i ànima interactuen governats per una única harmonia. Més enllà de l'aplicabilitat mèdica, eren textos de gran utilitat per les tasques de govern i la gestió dels negocis, així com per a qualsevol tipus de relació personal (buscar una bona esposa, un criat, etc.) o fins i tot per a les representacions artístiques —Leonardo da Vinci sabem que va llegir l'obra de Manfredi.

De l'èxit que va aconseguir Il perché són testimoni les nombroses edicions italianes i les dues traduccions a altres llengües que es van dur a terme al llarg de tres segles de difusió ininterrompuda. Se'n van fer vint-i-set edicions italianes: tres al segle XV (1474, 1478, 1497), tretze reimpressions al segle XVI i onze edicions manipulades als segles XVI i XVII (l'última el 1678), manipulacions degudes a la censura derivada de la Contrareforma.

L'obra es va traduir a altres llengües, ambdues de l'àmbit ibèric, aleshores tan estretament vinculat a Itàlia. En primer lloc, se'n va fer una traducció catalana, impresa el 1499 per Pere Posa a Barcelona amb el nom de Quesits o perquens. L'anònim traductor català, que es basa en l'edició napolitana de 1478, és fidel al text de Manfredi encara que, seguint el seu exemplar, silencia el seu nom i atribueix l'obra a Albert el Gran. La identificació correcta d'aquesta traducció va ser establerta l'any 2001, en un article publicat per Carré i Cifuentes.

Ja avançat el segle XVI es va emprendre la traducció castellana d'Il perché. Aquesta traducció, independent de la catalana, es va imprimir per primera vegada el 1567 a Saragossa amb el títol de Libro llamado el porqué i és obra del clerge aragonès Pedro de Ribas. Exercint ell mateix l'autocensura, el traductor suprimeix fragments del text de Manfredi relacionats, en particular, amb la sexualitat, com passa en les edicions italianes manipulades del segle XVI. Aquesta traducció castellana es va imprimir quatre vegades més, a Madrid i a Alcalá de Henares, la darrera el 1598.

La difusió geogràfica de l'obra de Manfredi i la seva llarga vigència demostren l'existència d'un notable interès social per la salut i la medicina, així com la importància del gènere de preguntes i respostes per a la divulgació científica. Actualment, disposem d'edicions modernes del text italià i de les traduccions catalana i castellana d'Il perché.

 
Bibliografia

Edicions:

Girolamo Manfredi, Liber de homine: Il perché, edició d'Anna Laura Trombetti Budriesi i Fabio Foresti, estudis de Fabio Foresti, Anna Maria Nada Patrone, Anna Laura Trombetti Budriesi, Bolonya, Luigi Parma, 1988.

Girolamo Manfredi, Quesits o perquens (regiment de sanitat i tractat de fisiognomonia), edició crítica d'Antònia Carré, Barcelona, Barcino (Els Nostres Clàssics, B 25), 2004.

Girolamo Manfredi, Libro llamado El porqué: régimen de salud y tratado de fisiognomonía. Traducción castellana de Pedro de Ribas (1567), edició i estudi d'Antònia Carré, San Millán de la Cogolla, CiLengua, 2009.


Selecció d'estudis:

Antònia Carré & Lluís Cifuentes, "Quesits (Barcelona, Pere Posa, 1499): una traducció catalana desconeguda del Liber de homine (Il perché) de Girolamo Manfredi amb filtre napolità", Arxiu de Textos Catalans Antics, 20 (2001), 543-560.

Antònia Carré, "Éxito y difusión de la literatura de problemas en la Castilla del siglo XVI: la traducción castellana de Il perché de Girolamo Manfredi realizada por Pedro de Ribas (Zaragoza, 1567)", Asclepio, 58 (2006), 147-193.

Tommaso Duranti, Mai sotto Saturno: Girolamo Manfredi, medico e astrologo, Bolonya, Cooperativa Libraria Universitaria Editrice Bologna, 2008.

Domenico Laurenza, "Il pensiero medico di Leonardo intorno al 1490: Hieronymo Manfredi e altre probabili fonti", Achademia Leonardi da Vinci, 10 (1997), 60-75.

Anna Laura Trombetti Budriesi, "Un giurista e un astronomo: Andrea Barbazza e Girolamo Manfredi. Qualque divagazione sull'insegnamento universitario a Bologna nel secondo Quattrocento", dins Ovidio Capitani (ed.), Cultura universitaria e pubblici poteri a Bologna dal XII al XV secolo: atti del 2. Convegno (Bologna, 20-21 maggio 1988), Bolonya, Comune di Bologna: Istituto de Storia, 1990, pp. 197-223.

 
Recursos web

Google Llibres

Opera nova intitulata Il perché... Reproducció digital d'una edició italiana del Liber de homine (Venècia, Nicolò de Bascarini, 1553).

Google Llibres

Libro intitolato Il Perché... Reproducció digital d'una edició italiana del Liber de homine (Venècia, Licio Spineda, 1600).

Google Llibres

Il novo lume dell'arte overo Il perché... Reproducció digital d'una edició italiana del Liber de homine (Venècia, Stefano Curti, 1678)

Memòria Digital de Catalunya
Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico
Roderic: Repositori de la Universitat de València

Quesits o perquens... Reproducció digital de l'edició de la traducció catalana del Liber de homine (Barcelona, Pere Posa, 1499).

Google Llibres

Libro llamado El porqué... Reproducció digital d'una edició de la traducció castellana del Liber de homine (Alcalá de Henares, Juan Íñiguez de Lequerica, 1587).

 
Notes al marge

1) Divulgació i vernacularització

El procés de transferència d'una part del saber que circulava en llatí a les llengües parlades o "vulgars" que es va donar a l'Europa de la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement s'ha convingut internacionalment d'anomenar "vernacularització". Aquesta expressió evita el greu anacronisme que comportarien les de "vulgarització" o "divulgació", perquè aquell procés no va consistir únicament en una simple propagació del saber al gran públic, com suggeririen actualment aquestes expressions, sinó també en una complexa instrumentalització i elaboració dels coneixements universitaris per part dels qui exercien els oficis pràctics sense tenir formació acadèmica. Això no vol dir, és clar, que a l'època no existís divulgació del saber, tal com avui l'entenem, que de fet comença a sorgir en el moment que s'és conscient que cal satisfer una demanda creixent de sabers cultes, i que cal fer-ho amb garanties (de qualitat i de control). Igual com la medicina va ser capdavantera en la vernacularització, la salut va ser un dels àmbits que primer es van veure afectats per aquesta divulgació, adreçada a individus no implicats en l'exercici professional de la medicina.

2) Una traducció catalana del Liber aggregationis (De mirabilibus mundi)?

Durant els primers esforços en la catalogació de la impremta incunable, al tombant del segle XIX al XX, els bibliògrafs es van trobar amb quatre exemplars d'una obra que anava atribuïda a Albert el Gran, amb el títol misteriós de Quesits, i que com que no figurava entre les obres autèntqiues del dominic, havia de ser forçosament apòcrifa. La localització de tots quatre exemplars en biblioteques de l'estat espanyol dificultava les verificacions, i, sense veure'ls, es va aventurar una indentificació amb el més cèlebre dels apòcrifs albertins, el Liber aggregationis (o De mirabilibus mundi). Des de 2001 sabem que aquesta obra, dedicada a la màgia natural, no té res a veure amb els Quesits o perquens, que és l'obra de divulgació mèdica de Girolamo Manfredi, falsament atribuïda a Albert el Gran en l'edició napolitana de 1478, de la qual partí la traducció catalana. L'atribució errònia a Albert i la identificació desencaminada de l'obra han tingut gran difusió i encara en tenen, especialment als molt conservadors catàlegs bibliogràfics, fins i tot els de les biblioteques on es conserven els quatre exemplars catalans.

3) Astrologia i "pseudociències"

En la cosmovisió anterior a l'anomenada Revolució Científica del segle XVII l'astrologia —com l'alquímia o la màgia— era una disciplina ben integrada en el conjunt de sabers que contribuïen a explicar la vida en la Terra i, en última instància, la vida humana. Per als individus cultes d'aquelles èpoques, l'astrologia era vital per a explicar les correspondències que forçosament havien d'existir entre els moviments de l'univers (macrocosmos) i la vida a la Terra i, més en concret, el cos humà (microcosmos). Aquest convenciment, llavors rigorosament "científic", va portar a una extraordinària producció intel·lectual tant en astrologia pròpiament dita com en astronomia, el cos de coneixements tècnics imprescindibles per als càlcus astrològics que es va beneficiar de la gran demanda d'aquests últims. Tant en l'exercici pràctic com en la producció intel·lectual dels autors és molt dificil traçar divisòries, que sovint només existeixen a partir dels nostres prejudicis presentistes: les paraules astrologia i astronomia eren sovint intercanviables, com ho eren les d'astròleg i astrònom. Des d'aquests prejudicis també s'han magnificat algunes crítiques a l'astrologia, que n'hi va haver, però que sempre van ser molt aïllades i, sobretot, limitades a la deriva determinista que entrava en conflicte amb la fe cristiana.

4) La fisionomia / fisiognomonia, entre l'endevinatòria i la filosofia natural

Des dels seus orígens grecs i passant per la tradició àrab, la fisiognomonia presenta dues formes de mirar-se els individus, l'una més experimental i lligada a les arts endevinatòries, l'altra més racional i arrelada a la filosofia natural. La terminologia sol veure's afectada per aquesta ambivalència. Així, d'una banda hi ha la fisionomia, la visió simbòlica del cos, la intuïció de l'essència de les persones a partir de l'observació de trets físics concrets, que possibilita prediccions de futur; i de l'altra hi ha la fisiognomonia, la ciència que indaga en les lleis naturals del cos establertes a partir d'una sistematització doctrinal, lògica i epistemològica de les dades obtingudes mitjançant l'observació. Ambdues disciplines conviuen en el temps, es barregen, se solapen i els autors utilitzen tant el terme d'arrel grega com el d'arrel llatina per referir-s'hi. Tot i que els lligams amb l'endevinació mai no hi van desaparèixer, a la Baixa Edat Mitjana la fisiognomonia es va fer un lloc al pensament i a l'ensenyament universitaris quan es va convertir en una disciplina subordinada als principis de l'astronomia, que procedeix racionalment, assolint així una forta orientació mèdicoastrològica.

 

10-VIII-2010 – Actualitzat: 26-VII-2012
Antònia Carré
   


Per citar aquest text: Antònia Carré, "Girolamo Manfredi i el seu Liber de homine (Quesits o perquens): la dvulgació mèdica a inicis del Renaixement", Sciència.cat <http://www.sciencia.cat/biblioteca/temes/manfredi.htm>, 10-VIII-2010 (consultat: *data de la consulta*).