José María López Piñero (Mula, 1933-València, 2010)

Image

El proppassat dia 8 d'agost va morir José María López Piñero, possiblement el més influent i reconegut historiador de la ciència que ha donat l'estat espanyol, atenent al grapat de distincions amb què va ser guardonat al llarg de la seua trajectòria professional, així com a tants altres mèrits incomptables.

Es doctorà en medicina en 1960, tot rebent una formació envejable a Alemanya i Suïssa, on la història de la medicina es trobava plenament institucionalitzada des de les primeres dècades del segle XX. Des de la seva tornada a València lluità per aconseguir institucionalitzar els estudis d'història de la medicina, tal com ja estava ben present a diversos països d'Europa. Per això va aconseguir fundar, no amb una certa precarietat, l'Institut d'Estudis Documentals i Històrics sobre la Ciència (actualment Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero). Al mateix temps, anà conreant una àmplia colla de col·laboradors i deixebles. En aquest sentit, dirigí desenes de tesis de llicenciatura i tesis doctorals.

Fou catedràtic d'Història de la medicina (1969-1998) a la mateixa Universitat de València, on s'havia format. I també, al servei de la societat valenciana, a la que tan gran favor li va reportar la seva dedicació, es constituiria en membre del Consell Valencià de Cultura (1985-1992). Però la seua presència institucional anà molt més enllà. López Piñero fou president de la Sociedad Española de Historia de la Medicina, secretari general de l'Acadèmia Internacional d'Història i membre del Consell Europeu per a la Història de la Medicina, així com també membre de la Real Academia de la Historia.

Fou membre d'una generació que sempre s'autoconfessà deutora del mestratge de Pedro Laín Entralgo, com ara també els malaguanyats Luis García Ballester –autor del discurs laudatori llegit el dia de la seua jubilació– i Juan A. Paniagua Arellano, els quals han marcat una època brillant per a la història de la medicina hispànica. Encara que la influència dels historiadors de la medicina alemanys, de qui aprengué realment l'ofici, fou cabdal. Així cal remarcar el mestratge del professor Werner Leibbrand a Munic, Walter von Brunn a Bonn i, sobretot, Erwin H. Ackerknecht a Zuric. D'aquests i tota una gran generació d'historiadors de la medicina apareguts abans de la gran guerra, aprengué el seu ambiciós plantejament d'«història social de la medicina», que com va recordar García Ballester en la seua laudatio (1): «aspirava a apropar-se a la vida històrica real, integrant la medicina i la malaltia en una història que abastés tots els aspectes de la vida humana. Allò que aleshores s'anomenava amb ambiciós optimisme una història total . Això situava la història de la medicina davant la medicina en tota la seva complexitat: el seu camp abraçava l'estudi, no únicament de la salut i la malaltia com estats de la vida humana en totes les èpoques, en els seus aspectes biològic, social i personal, sinó també de la pròpia medicina com a empresa de les societats humanes en la seva lluita contra la malaltia i la seva estratègia de consecució i promoció de la salut, tot això inserit en les estructures pròpies de cada situació sòciocultural... Camps com la professió i l'ensenyament mèdics, formes d'organització de l'assistència i de la prevenció, la ciència mèdica i les seves aplicacions, havien de ser considerats com integrants de realitats concretes de caràcter social, econòmic, polític, cultural i religiós».

La seva obra és ingent, amb centenars d'articles i desenes d'estudis, monografies, manuals universitaris i edicions de textos. Igualment, formà part del consell de redacció i assessor de nombroses revistes especialitzades. En els seus treballs sempre es mostrà obsessionat pel mètode que el portés a trobar un camí que el conduís a establir hipòtesis explicatives en la recerca històrica, com ha remarcat recentment el professor Emili Balaguer.

La seva ambició intel·lectual el portà a continuar publicant fins a dates ben recents, i encara entre els seus objectius continuava present la tasca investigadora. A aquest afany es deu que València s'hagi convertit en punt de referència i visita obligats en el panorama estatal i internacional de la història de la medicina i de la ciència.

(1) Luis García Ballester, José María López Piñero: laudatio académica con motivo de su 65 cumpleaños, salutación por Pedro Laín Entralgo, València, Universitat de València: Facultat de Medicina i Odontologia, 1998.

[Carmel Ferragud]

Obituaris: El País (Pablo Ferri), El País (Luis Berenguer).
Bibliografia parcial: Dialnet.